D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Simone Martini, Anunciació. Obra del Gòtic – Pieter Brueghel, el vell, Provervios. obra del s. XVI – Litografia del Museu del Prado del s. XIX, obra neoclássica i, finalment, la fotografia de Joseph Nicéphore Niépce de 1826.

Així que l’autor passa de ser un tot (el creador) a ser, amb la fotografia, un mer primer motor, el que prepara la càmera, la deixa en un punt i espera que la realitat es plasmi en una placa untada amb alguns components químics. Poc més. L’autor de l’obra es dissol quan parlem de fotografia. I desapareix del tot quan parlem de les còpies que es poden treure d’una fotografia. La reproductivilitat de la fotografia (i de les altres arts arribada la tecnologia) és una de les coses que defineixen la modernitat i un dels principals temes que apunta Walter Benjamin.

 Benjamin era  jueu i va viure a l’Alemanya Nazi i, per si fos poc, era partidari del marxisme. Es suïcidar a Portbou (Alt Empordà) quan escapava dels nazis per anar a Nova York.

Fotografia del memorial a Walter Benjamin a Portbou de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin parla d’alguna cosa al que diu, l’aura*2 d’una fotografia que és quelcom efímer, però que ha originat que hagueu tingut una sensació de pèrdua i fascinació alhora amb aquesta primera obra que us he mostrat a dalt. Una cosa que està en les fotografies antigues, les del segle XIX (o anteriors), i que donen visibilitat a alguna cosa invisible. En elles hi ha alguna cosa més del que es veu, com si portessin els anys sobre. La primera vegada que s’adona d’això serà amb la fotografia d’un nen. aquesta:

Benjamin que coneix l’obra de Kafka i la seva vida perquè és posterior a la seva mort, creu que està davant una cosa llunyana, un temps perdut. Res ens fa tant conscients del pas del temps com una foto i més si sabem de la vida d’aquesta persona, la seva època, les seves llibres, els seus patiments, les seves passions… Estem contemplant la imatge d’alguna cosa llunyà, d’un difunt el temps es va esvair.

Tenint en compte això, creieu que fer una fotografia és immortalitzar un instant per portar al nostre present o seria més bé atrapar i matar un instant del passat? Benjamin es decanta per la segona opció. I en aquest punt em fa pensar una altra vegada en l’allau de fotografies que es prenen cada dia, a tot el món. Pujar tanta fotos de peus a la platja o de postres a mig menjar o qualsevol altra cosa a Instagram, no serà matar els instants d’algunes de les nostres vivències d’aquest?

Es diu que els Japonesos no viuen les seves vacances en el moment en què hi són sinó la resta de l’any, quan miren les fotografies que han pres. Crec que cada dia anem més en aquesta línia amb la diferència que ja no és només el temps de les vacances, sinó la quotidianitat. I quan es gaudeixen d’aquestes fotos? Segurament aquestes fotos no es fan per al record, ni per gaudi propi sinó perquè els altres ens afalaguin amb els seus “m’agrada”, i així oblidar una estona la trista vida que portem tots en general.

El cas és que si Walter Benjamin aixequés el cap i es topés amb Instagram penso que tindria una reacció doble: primer d’entusiasme per veure una aura en aquestes fotografies. Un aura que les apropa al pictòric, i ens donen la sensació que estem davant una cosa única i irrepetible. És clar que quan s’assabentés que aquesta “aura” és un filtre cutre i prefabricat (ni tan sols està treballat calibrant capes i canals en el Photoshop) no dubto que se sentiria profundament defraudat.

No s’impregna el pas del temps usant un filtre de Instagram, per molt que intenti reproduir els colors sobre-exposats per anys i anys d’exposició a la llum solar. Una obra d’art, com ho és una fotografia, està lligada a un temps i a un espai. Una única fotografia en paper, l’objecte, es degrada. Se li s’adhereix el pas del temps i la hi distingeix de qualsevol altra obra, fins i tot si es tracta d’una còpia. Per això les fotos de Instagram són fotografies de consum immediat; clico “m’agrada” i a una altra cosa! No queden, no ens canvien, ni ens fan pensar.