Principis bàsics d’una nova disciplina arqueològica: L’arqueologia virtual

Des de fa ja alguns anys, amb els avenços en els programes digitals que ha estat, juntament amb les xarxes socials, un dels majors canvis que s’han produït en matèria de noves professions, ha aparegut un seguit d’eines de disseny i edició en 2D i 3D per arqueologia. Si abans, els arqueòlegs que volien representar una reconstrucció tant per hipòtesis en els seus treballs, com per facilitar la comprensió en la difusió als visitants i públic general, només podia recórrer a un il·lustrador que, amb tècniques tradicionals de pintura, realitzés l’encàrrec avui dia poden realitzar-lo ells mateixos. Això feia que sovint calia recórrer a professionals de belles arts, sense coneixements profunds en el camp de l’arqueologia i la història. L’arqueòleg o historiador doncs només es valia de la comunicació amb l’artista a través dels esbossos que pogués aportar, fotografies i indicacions per tal d’aconseguir una peça final el màxim de rigorosa.

Amb la fotografia i els programes d’edició en 2D, com el Photoshop, Gimp o altres, aquesta tendència ha començat a canviar, ja que, cada vegada més són els mateixos arqueòlegs o experts que s’aventuren a aprendre a fer anar aquests programes amb agilitat. Els programes 2D juntament amb l’alliberació de programari com s’ha fet amb Blender ha aparegut una nova manera de fer arqueologia que partint dels jaciments passa a fer-se des d’una oficina amb un ordinador. És el que anomenem arqueologia virtual.

L’origen de Blender l’hem d’anar a buscar el 1988 lligat a l’estudi d’animació NeoGeo, co-fundat per Ton Roosendaal, del que va ser el director artístic i responsable de desenvolupament de programari. A partir de 1995, Roosendaal va decidir renovar l’aplicació de disseny 3D reescrivint totalment l’existent, i es va adonar que el resultat podria ser usat per artistes fora de l’estudi NeoGeo.

Va el 1998 quan Ton va crear l’empresa NaN (Not a Number) per al desenvolupament i la distribució gratuïta de Blender, una suite de creació 3D gratuïta, compacta i multiplataforma. Això introduïa un concepte revolucionari en el mercat: les eines de creació tridimensional eren extremadament cares, mentre que estava previst que Blender es finançaria mitjançant la venda de productes i serveis accessoris. No va acabar de funcionar, no generava prou beneficis però la comunitat no va deixar morir el projecte i avui dia, i a l’espera que després de l’estiu surti una nova versió, el projecte està més viu que mai gràcies a donatiu i col·laboracions amb empreses en actiu que desenvolupen i actualitzen el programa.

logo

https://www.blender.org/

No es pot dir que sigui un programa fàcil d’utilitzar, ja que requereixen hores i hores per arribar a dominar-lo. Però és possible que qualsevol persona, amb l’enorme quantitat d’ajudes i suport que la mateixa comunitat de Blender, aprengui a fer-lo anar i n’obtingui uns resultats sorprenents. És aquí on trobem arqueòlegs i historiadors que s’han endinsat en l’ús d’eines que, fins aquell moment, no formaven part del seu dia a dia.

Per tal de diferenciar l’arqueologia de l’art o del disseny, la pròpia comunitat de professionals del sector i les universitats, han vist la necessitat de fixar unes pautes per un bon i sobretot rigorós ús de la tecnologia. És per això que a Espanya, basant-se en l’anomenada Carta de Londres per la visualització assistida per ordinador del patrimoni cultural on es busca un consens internacional (http://www.londoncharter.org), han estat treballant en un esborrany que s’ha anomenat Els principis de Sevilla, principis internacionals de l’arqueologia virtual amb una voluntat de donar llum a algunes ombres o mancances que es detecten a la Carta de Londres. Es pot consultar l’esborrany aquí http://www.antrophistoria.com/2017/04/la-arqueologia-virtual-y-los-principios.html

Resumidament cal destacar la definició d’Arqueologia Virtual com aquella disciplina científica que té per objecte la investigació i el desenvolupament de formes d’aplicació de la visualització assistida per ordinador a la gestió integral del patrimoni arqueològic.

Per això es fixen uns principis bàsics que són, resumidament:

  1. La interdisciplinarietat: Qualsevol projecte que impliqui la utilització de noves tecnologies, lligades amb la visualització assistida per ordinador, al camp del patrimoni arqueològic, ja sigui per a investigació, documentació, conservació o difusió, deu estar avalat per un equip de professionals procedents de diferents branques del saber.
  2. La finalitat: Prèviament a l’elaboració de qualsevol visualització assistida per ordinador sempre ha de quedar totalment clar quina és la finalitat última de la nostra feina, és a dir, quin és l’objectiu final que es persegueix assolir.
  3. Complementarietat: L’aplicació de la visualització assistida per ordinador en el camp de la gestió integral del patrimoni arqueològic deu ser entesa com a complementària, no com substitutiva, d’altres instruments de gestió més clàssics però igualment eficaços.
  4. Autenticitat: La visualització assistida per ordinador treballa de manera habitual reconstruint o recreant edificis, artefactes i entorns del passat tal com es considera que van ser, és per això que sempre ha de ser possible saber que és real, veraç, autèntic i que no.
  5. Rigorositat històrica: Per aconseguir uns nivells de rigorositat i veracitat històrica òptims qualsevol forma de visualització assistida per ordinador del passat ha d’estar sustentada en una sòlida investigació i documentació històrica i arqueològica.
  6. Eficiència: El concepte d’eficiència aplicada al camp que ens ocupa passa inexorablement per aconseguir una ajustada sostenibilitat econòmica i tecnològica. Utilitza menys recursos per aconseguir cada vegada més i millors resultats serà la clau de l’eficiència.
  7. Transparència científica: Tota visualització assistida per ordinador deu ser essencialment transparent, és a dir, contrastable per altres investigadors o professionals, ja que la validesa, i per tant l’abast, de les conclusions produïdes per aquesta visualització dependrà en gran mesura de la capacitat d’altres per confirmar o refutar els resultats obtinguts.
  8. Formació i avaluació: L’arqueologia virtual constitueix una disciplina científica associada a la gestió integral del patrimoni arqueològic que posseeix un llenguatge i unes tècniques que li són pròpies. Com qualsevol altra disciplina acadèmica requereix programes específics de formació i avaluació.

3_render

Vídeo de la reconstrucció virtual de l’església de Sant Agustí de La Laguna (Tenerife): https://www.youtube.com/watch?v=QEM_ZV3vLPU

Per veure algunes mostres podeu consultar a https://sketchfab.com/juancarloslaiglesia
Per més informació podeu consultar el blog Patrimonio y tecnología https://parpatrimonioytecnologia.wordpress.com/

Anuncis

Comentari al voltant del sorgiment de la cultura popular i la indústria cultural

La cultura tradicional es remunta a l’antiguitat en l’àmbit rural i té un vincle important amb el ritu; sigui la religió oficial o basat amb superstició. El seu treball, al contrari de l’alta cultura i la cultura popular, és un treball col·lectiu, no professional i anònim.

L’alta cultura es desenvolupa principalment com a contraposició a la cultura tradicional. En essència és una sofisticació elitista de la cultura dels pobles. S’origina durant el renaixement europeu amb la individualització del productor cultural. Té relació amb un fenomen que fins aquell moment no es donava en el món de l’art i és la reivindicació de l’artista per ser reconegut. A l’edat mitjana pocs noms conservem, ja que l’artista sovint tenia una consciència de si mateix com a artesà, i estava lligat a un taller que poques vegades en transcendia massa informació. El sorgiment d’aquesta voluntat de l’artista, o quasi atreviment, per deixar constància del seu nom, marca o petjada del seu taller per, sobretot motius econòmics, fa que els productors culturals de l’època comencin també a fer una tria. El nom de l’artista comença a ser més valorat per sobre altres artistes i que les peces tinguin un valor superior al material amb el qual està feta l’obra. A partir d’aquest moment, la firma de l’artista és un afegit i un signe claríssim de distinció, intel·lectualitat i bon gust respecta els altres mecenes i per tant alguns artistes seran molt cotitzats.

800px-rafael_-_escola_de_atenas

Rafael. L’Escola d’Atenes, 1509. El Vaticà

Al llarg d’aquests segles i fins a la primera meitat del s. XX, amb la segona guerra mundial, que es forja un patrimoni cultural que se separa del patrimoni anterior centrat amb un caràcter absolutament euro-centrista, amb les arrels en el món clàssic, i que es presentarà, amb aquesta voluntat elitista, com a “alta cultura”.

L’accés a aquest art, ja fos en la seva basant musical, teatral, pictòrica o fins i tot arquitectònica, exigia una iniciació específica a la qual no totes les capes de la població podien accedir. Serà a les escoles i sobretot a les universitats i altres centres on s’impartien coneixements, que es difondran les seves bases. La música, la pintura i el teatre es consumirà en locals especialitzats.

La cultura popular va lligada a la vida a les ciutats i neix amb el concepte de societat civil i amb les ciutats modernes. No és fruit d’un treball col·lectiu sinó de professionals (o aspiats a professionals). No és anònim, i el seu motiu principal és l’entreteniment. La cultura popular és filla del desenvolupament de la premsa, la tipografia, els avanços de l’acústica i dels instruments musicals i el seu contingut s’origina a partir d’una reivindicació revolucionària; que l’alta cultura pugui ésser per les capes mitjanes (en aquell moment lligat al ressorgiment de la nova burgesia) de la societat. Volen gaudir dels mateixos divertiments que estan reservats a la noblesa o la monarquia. No trenca, doncs, amb l’alta cultura, ja que el que fa és buscar nous continguts artístics i estètics lligats, en contingut, al naixement dels partits socialistes que citen l’obrer, el miner, el miserable de les ciutats al centre d’interès del nou art.

800px-ciutadella_-_indc3bastria

Industria, de Agapit Vallmitjana i Barbany (1884).

No deixa d’existir una alta cultura que se segueix desenvolupant al voltant de l’estat, però al voltant del nou aparell de la cultura popular creix i s’amplia a totes les capes de la població lligades al món de la bohèmia, els teatres populars, els diaris, les sales d’exhibició populars i fins a la prostitució. També s’incorpora a aquest nou desenvolupament artístic la dona, que es veia exclosa de l’alta cultura (amb l’accés a l’escola, sobretot les de secundària i les universitats, vetat). La dona comença a consumir amb fins recreatius novel·les, exposicions d’art, revistes de moda i altres activitats.

Els xocs entre realitats socials que es produeixen a finals del s. XIX reclamen una nova organització política, econòmica i cultural: La Proletariat Culturel durant la revolució russa reivindica la socialització de l’alta cultura per tal que s’obri al món de la producció industrial i a la producció seriada per tal que arribi a tothom. Veien aquest èxit, autors com Brecht, que pretenia educar a les masses a través de l’espectacle, i el nazisme les va mobilitzar per aquests mitjans. Adorno i també Horkheimer són els primers a parlar d’indústria cultural i identifiquen ja aquesta nova cultura no un comportament que parteix de més masses, sinó que són preses pels totalitarismes que fomenten un sistema productiu capitalista. Les reivindicacions socials es dilueixen i passa a ser un monstre generador d’alienació social.

Adorno, Horkheimer i el propi Benjamin alerten d’aquesta dependència o alienació social en benefici al sistema capitalista afavorit per grans grups econòmics i estats imperialistes. És, una vegada més, el control de les vies de comunicació o exhibició, d’aquestes mostres de cultura, el que marca un filtre i que exclou a la població, fins i tot al mateix artista o ens creatiu, de la indústria.

No podem negar la vinculació entre l’art popular i política, ja que des de la revolució russa es van aconseguir modificar ideologies. No és d’estranyar que els estats democràtics o no s’adonin del seu poder i en vulguin controlar els continguts ideològics actualment. A partir de la segona guerra mundial l’aparell culte comença a competir amb aquesta indústria cultural: el cine, la fotografia, la radio i la televisió que produeixen per les grans masses. El cinema i la fotografia, fins i tot, desenvolupen una estètica pròpia. La música, primer amb les “big bands” de jazz, ja des dels anys 30 i sobretot 40, i després amb els grans concerts de rock, mouen tota una generació de joves que, als anys 60, es mouen al voltant del rebuig a la guerra del Vietnam.

31690bab990e45c017ff8fb8b0b1834d

Woodstock ’69

Internet podria ser el darrer mitjà no dominat completament per aquests grups econòmics i estats imperialistes, però ens hem de preguntar fins quan això serà així. Ja fa temps que els acords entre països veten l’accés lliure de dades dins o fora els nostres països, la legislació corre en contra qualsevol expressió que atempti contra l’ordre establert, i els filtres dels grans buscadors o plataformes de xarxes socials juguen a fomentar uns o altres continguts.

inicial_google

Tentacle #’01 Móns Utòpics – Itinerant

Tentacles 1. Mons Utòpics.

 

La revista Tentacle #’01 Móns Utòpics ja es troba Itinerant. Voltarà, fins que se’n cansi, pels bars de la ciutat de Girona per que tothom que vulgui i acompanyat d’un cafè el pugui assaborir. Si en vols saber més http://www.tentacles.cat/
Del 3 fins el 17 de Febrer la podeu llegir a…
El Cafè
C/ Ciutadans, 1

La felicitació nadalenca del molt honorable Artur

No m’agrada defensar l’Artur Mas però aquesta vegada els mitjans ultra-conservadors han estat poc encertats criticant la seva felicitació de Nadal. No on aquesta l’al·legoria aquesta que diuen… Aquí la Gazeta de IntereconomíaLa Razón i l’opinió de Twitter del diputat socialista Odón Elorza.

BbyFoBWIcAAx62J

No és cap al·legoria i menys sabent que existeix aquest gravat del mateix fet 1705. Es tracta d’un primer intent de desembarcament a Barcelona. Jordi de Darmstadt amb vaixells anglesos i neerlandesos aliats . Aquest atac no va tenir èxit i els més de 2.000 soldats desembarcats van haver de tornar. En el seu viatge de tornada a Lisboa la flota va conquistar Gibraltar . Aquí potser hi ha un punt de mala llet ( Barcelona resistir, Espanya va perdre Gibraltar ) però no el que se li critica Mas. Pel que sembla la història, al cap i a la fi, només interessa conèixer la que ens afavoreix.

Setge_de_Barcelona_de_1705

A més si ja ens venen a Catalunya la Guerra del Francès com una espècie de lluita de Catalunya contra Espanya, només faltava que ara també se sumin a la farsa des d’Espanya. La lluita va ser de tot el país unit contra els Francesos. Una altra cosa és el que va passar després, tants anys de lluita va fer que es rebutgés tot el que feia olor de Francès, la il·lustració, el ​​mètode científic i el pensament lliure. Espanya ( i Catalunya ) va fer un pas enrere cap a l’edat mitjana respecte a la resta d’Europa i en això encara ho notem avui en dia .

Personalment el que em toca els nassos és que Artur Mas doni la importància que li dóna a la història, destini milers d’euros al centenari de 1714 (que no oblidem ens expliquen aquest episodi bastant adulterat, tot s’ha de dir) i que les subvencions de cultura (sobretot la popular, laica i crítica) se les han carregat TOTES.

cultura1

A TV3 no paren de bombardejar-nos amb notícies religioses – capellans morts, pintures religioses restaurades, esglésies de l’altra punta del món a restaurar, esdeveniments religiosos recuperats del passat… – totes tapadetes amb la manta del patrimoni cultural. El patrimoni és de tots però està clar que pel govern de CiU hi ha qüestions que pensen que han de ser “més de tots” i que per això es mereixen més atenció, que no pas unes altres.

APROFITATS, MÀRTIRS I ART

Com ens agraden els màrtirs… Fa uns dies s’ha vist per les xarxes socials el record d’una performance anomenada “Rhythm 0” de Marina Abramovic el 1974. L’artista va dir als espectadors que no es mouria durant sis hores, sense importar el que li fessin. En una taula, prop, va posar 72 objectes que es podien usar de manera destructiva o plaent, des de flors, plomes fins ganivets i una pistola carregada. Llavors va dir als espectadors que usessin els objectes com ells volguessin. Al principi, els espectadors van ser pacífics i tímids.

 

 

A la poca estona es va crear una atmosfera agressiva: li van tallar la roba, li van enganxar roses, una persona la va apuntar amb l’arma al cap i una altra li va treure. Després de exactament 6 hores, com estava planejat, va començar a caminar cap al públic. La gent va sortir corrent, escapant d’una confrontació real. Diu Abramovic en una entrevista; http://vimeo.com/71952791

 

Yoko Ono, 10 anys abans, havia fet (per primera vegada) la performance “Cut Piece”. L’artista es disposava en un escenari i, amb unes tisores, demanava a la gent que tallessin un tros de les seves robes. Aquí, tot i la presència d’una càmera que grava les cares i el que fa cada un, passa una cosa semblant a la performance de Marina i es dóna també una escala d’agressivitat o d’abús malgrat un nivell més moderat.

 

Yoko Ono parlant després de la performance, va declarar que van tallar la roba no de la manera que ella esperava. Ella s’oferia com la pedra que espera ser esculpida. En comptes d’això els participants van voler saber que hi havia dins de la pedra. Fixeu-vos que només abusa del joc un jove principalment. Ja apareix prop del minut quatre i fa un tall sobre la tela d’un dels pits de Yoko Ono a manera de broma. No mira l’artista. Se senten rialletes fora de l’escenari. Tres minuts més tard torna a aparèixer prenent protagonisme i parlant al públic (s’estableix un suport als seus actes). Talla la samarreta i els sostenidors de Yoko. Ella visiblement s’incomoda. Percep la burla i l’abús, però segueix restant quieta, sense protestar.

S’ha vist una relació amb els famosos experiments de Philip Zimbardo a la presó de Stanford o el d’obediència de Stanley Milgram “Els perills de l’obediència” i, per descomptat que la té. Clar que, una altra vegada més, només s’ha valorat i popularitzat una part del experiment: la relació assetjador cap a la víctima. Com si no hi hagués relació de la víctima amb l’assetjador sol pel fet de la inactivitat d’un dels seus membres. Però la inactivitat és un acte en si mateix.

S’ha dit que els humans són éssers terribles i el fàcil que és deshumanitzar una persona que no es defensa. Aquesta és la conclusió que he vist acompanyant la performance de Marina. Bé, això és només una part però hi ha una altra conclusió no menys interessant en l’experiment.

S’ha donat només rellevància a una part dels experiments intentant respondre a l’ancestral pregunta sobre la naturalesa de l’ésser humà (Encara estem amb aquestes?). seva performance no revela que tothom sigui potencialment cruel. No tothom actua igual. Marina Abramovic , al vídeo se li nota un punt les ganes de sobresortir, de prendre protagonisme suscitant pena. Marina adopta el paper de màrtir. A algunes persones aquesta actitud desperta certs sentiments que poden anar des del rebuig, la indiferència o fins i tot la crueltat.

Philip Zimbardo va parlar tímidament, en una de les entrevistes, sobre les declaracions que havia recollit d’alguns dels alumnes que exercien el paper de carcellers. Deien que hi havia alguns dels alumnes amb el rol de presos no potenciaven una conducta sàdica. Amb ells, els carcellers, no eren capaços de traspassar aquesta línia: No van poder deshumanitzats. Què feien per evitar l’abús? Hi participaven activament i aconseguien esquivar-lo. No permetien que els carcellers els veiessin com a víctimes sense saber exactament com ho feien.

 Vol això dir que les víctimes es mereixen l’abús? Per descomptat que no. El que vol dir és que hi ha actituds que fan d’imant per a determinats abusos. La manca d’actuació és un bon reclam. També vol dir que l’art, si per un moment a observar i a pensar una mica, pot generar idees i opinions. Si deixem de banda el buscar només la bellesa plaent apareixen altres coses a valorar. I deixo aquesta imatge simplement per a la reflexió.

 I abans d’acomiadar-me només volia recordar-vos que els retallades en art i cultura van ser els primers a fer-se per part del poder. També van ser els primers també a deixar de formar part de les protestes als carrers.

PER QUÈ NECESSITEM LES HUMANITATS? CONVIURE AMB ELS CLÀSSICS PER VIURE EL PRESENT

proust

Una pregunta difícil de respondre perquè implica el reconeixement de la nostre pròpia fragilitat amb una certa nuesa. Les humanitat, com la pròpia paraula indica, fa referència a tot allò que ens fa profundament humans; és un mirall del que som i hem estat. El tot que ens acompanya mentre caminem sols al marge del precipici.

Aïllar-nos d’aquesta projecció que ens retorna l’art i la cultura de la nostra pròpia essència, és la crueltat en la que ens veiem immersos als nostres dies.

Només dels millors experts en estètica com és Xavier Antich (un dels meus pocs professors a la Facultat de Lletres de la UdG que m’enorgulleix realment haver pogut escoltar) ha contestat a aquesta pregunta en una conferència a ESADE. La podeu escoltar fent un clic,

boton_altavoz

Qui pensi que no hem perdut massa amb les retallades en cultura, li recomano ferventment aquesta conferència. Més que ensenyar als nostres joves si cal més que sàpiga recitar en un examen la matèria A que la B (que proposa la oposició), el que veritablement és perillós és el pensament crític. Per això el que primer es va retallar va ser en cultura. Una persona culte, critica i conscient de la seva pròpia grandesa és lliure i perillosa pels que volen controlar en benefici propi una majoria.

Walter Benjamin penja fotos a l’Instagram

Corre per internet una broma en cadena que ve a dir que no s’és un bon fotògraf per tenir molts seguidors a l’Instagram. Crec que va la mar de bé donada la histèria de “Roberts i Robertas Kincaids” que hi ha pels carrers ara que una càmera bona digital et surt per menys de 500 € (i que amb un mòbil bo un també s’apanya). Jo no sóc una experta en fotografia, però em venia de gust comentar alguna cosa a propòsit de la fotografia, la seva història i la estètica.La primera foto de la història és aquesta. Segur que molts ja ho sabeu però els que no, endevineu el què és?

No és una taula. La sol·lució aquí.

Després 8 hores d’exposició Nicéphore Niépce seva va aconseguir aquesta imatge. Roland Barthes, del que parlarem més endavant (un altre dia), va proposar una altra fotografia més antiga (uns 3 anys abans) d’un plat de menjar*1 però oficialment aquesta és la primera foto de la història.

Els que no sabéssiu el que és, segurament heu estat una estona intentant veure alguna cosa entre tanta ombra abstracte. La majoria haureu dit que es tracta d’un pupitre o d’una taula amb una persona reclinada, i que sembla més un dibuix que alguna cosa real. És en el moment en què se’ns revela que es tracta d’un paisatge urbà quan, en a majoria de nosaltres, tot pren un sentit i és molt possible que experimenteu una mena de sensació de fascinació enrarida en saber que es tracta d’alguna cosa que va existir fa gairebé 200 anys. És com fer una ullada a l’altre cantó d’una porta al passat.

Us adoneu que és la primera imatge de la història en la qual no ha intervingut directament la mà de l’home? En qualsevol museu, es pot contemplar el passat a través de la mà, la mirada i la interpretació de un artista en una pintura. Podem saber com eren els edificis, les cares, les vestidures del s. XVI gràcies al fet que una persona d’aquesta època les contemplar de la realitat i que, gràcies al seu talent, ens les interpretar i reproduir per a nosaltres. Mai fins aquesta fotografia es ha pogut veure la realitat (o el més pròxim a ella) directament.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Simone Martini, Anunciació. Obra del Gòtic – Pieter Brueghel, el vell, Provervios. obra del s. XVI – Litografia del Museu del Prado del s. XIX, obra neoclássica i, finalment, la fotografia de Joseph Nicéphore Niépce de 1826.

Així que l’autor passa de ser un tot (el creador) a ser, amb la fotografia, un mer primer motor, el que prepara la càmera, la deixa en un punt i espera que la realitat es plasmi en una placa untada amb alguns components químics. Poc més. L’autor de l’obra es dissol quan parlem de fotografia. I desapareix del tot quan parlem de les còpies que es poden treure d’una fotografia. La reproductivilitat de la fotografia (i de les altres arts arribada la tecnologia) és una de les coses que defineixen la modernitat i un dels principals temes que apunta Walter Benjamin.

 Benjamin era  jueu i va viure a l’Alemanya Nazi i, per si fos poc, era partidari del marxisme. Es suïcidar a Portbou (Alt Empordà) quan escapava dels nazis per anar a Nova York.

Fotografia del memorial a Walter Benjamin a Portbou de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin parla d’alguna cosa al que diu, l’aura*2 d’una fotografia que és quelcom efímer, però que ha originat que hagueu tingut una sensació de pèrdua i fascinació alhora amb aquesta primera obra que us he mostrat a dalt. Una cosa que està en les fotografies antigues, les del segle XIX (o anteriors), i que donen visibilitat a alguna cosa invisible. En elles hi ha alguna cosa més del que es veu, com si portessin els anys sobre. La primera vegada que s’adona d’això serà amb la fotografia d’un nen. aquesta:

Es tracta d’una foto de Kafka als 6 anys.

Benjamin que coneix l’obra de Kafka i la seva vida perquè és posterior a la seva mort, creu que està davant una cosa llunyana, un temps perdut. Res ens fa tant conscients del pas del temps com una foto i més si sabem de la vida d’aquesta persona, la seva època, les seves llibres, els seus patiments, les seves passions… Estem contemplant la imatge d’alguna cosa llunyà, d’un difunt el temps es va esvair.

Tenint en compte això, creieu que fer una fotografia és immortalitzar un instant per portar al nostre present o seria més bé atrapar i matar un instant del passat? Benjamin es decanta per la segona opció. I en aquest punt em fa pensar una altra vegada en l’allau de fotografies que es prenen cada dia, a tot el món. Pujar tanta fotos de peus a la platja o de postres a mig menjar o qualsevol altra cosa a Instagram, no serà matar els instants d’algunes de les nostres vivències d’aquest?

 

Es diu que els Japonesos no viuen les seves vacances en el moment en què hi són sinó la resta de l’any, quan miren les fotografies que han pres. Crec que cada dia anem més en aquesta línia amb la diferència que ja no és només el temps de les vacances, sinó la quotidianitat. I quan es gaudeixen d’aquestes fotos? Segurament aquestes fotos no es fan per al record, ni per gaudi propi sinó perquè els altres ens afalaguin amb els seus “m’agrada”, i així oblidar una estona la trista vida que portem tots en general.

El cas és que si Walter Benjamin aixequés el cap i es topés amb Instagram penso que tindria una reacció doble: primer d’entusiasme per veure una aura en aquestes fotografies. Un aura que les apropa al pictòric, i ens donen la sensació que estem davant una cosa única i irrepetible. És clar que quan s’assabentés que aquesta “aura” és un filtre cutre i prefabricat (ni tan sols està treballat calibrant capes i canals en el Photoshop) no dubto que se sentiria profundament defraudat.

No s’impregna el pas del temps usant un filtre de Instagram, per molt que intenti reproduir els colors sobre-exposats per anys i anys d’exposició a la llum solar. Una obra d’art, com ho és una fotografia, està lligada a un temps i a un espai. Una única fotografia en paper, l’objecte, es degrada. Se li s’adhereix el pas del temps i la hi distingeix de qualsevol altra obra, fins i tot si es tracta d’una còpia. Per això les fotos de Instagram són fotografies de consum immediat; clico “m’agrada” i a una altra cosa! No queden, no ens canvien, ni ens fan pensar.

Foto de Instagram dels peus d’algú. Si no sou fetitxistes, a qui carai li interessen els peus dels altres? No ho entenc.

Amb la fotografia digital i les galeries de fotos penjades a internet es trenca l’aura i es desvinculen d’aquest temps i aquest espai. Benjamin mai va dir que això fos una cosa negativa, i jo no li vaig a portar la contrària, sinó una característica del seu temps i alguna cosa relacionada amb la ideologia dels seus dies.

No dubto que les fotografies “amb l’aura retocat” no n’hi hagi que siguin ben cuques. Hi ha fotografies precioses a Instagram, i penjades als murs de Facebook o distribuïdes per Twitter … Tan boniques com ho és un jersei nou en l’aparador del Berska*3.

Aquesta sóc jo amb una aura de Photoshop de capes multiplicades i algun que altre filtre predefinit o dues, no es. Tot molt poètic i profund.

Meritxell Gil.

……………………………….

* 1. Un plat de menjar, sí, com a Instagram.

* 2. En grec “aura” és “exaltació o irradiació sensible”.

* 3. De debò: hi ha fotos bé xules. Ara que no vagin a enfadar tots els que pengeu fotos a Instagram. Jo faig una reflexió des de l’art contemporani i l’estètica. Les vostres fotos segur que són molt guapes però la tendència general és fer fotos inconsistents i avorrides.