La felicitació nadalenca del molt honorable Artur

No m’agrada defensar l’Artur Mas però aquesta vegada els mitjans ultra-conservadors han estat poc encertats criticant la seva felicitació de Nadal. No on aquesta l’al·legoria aquesta que diuen… Aquí la Gazeta de Intereconomía, La Razón i l’opinió de Twitter del diputat socialista Odón Elorza.

BbyFoBWIcAAx62J

No és cap al·legoria i menys sabent que existeix aquest gravat del mateix fet 1705. Es tracta d’un primer intent de desembarcament a Barcelona. Jordi de Darmstadt amb vaixells anglesos i neerlandesos aliats . Aquest atac no va tenir èxit i els més de 2.000 soldats desembarcats van haver de tornar. En el seu viatge de tornada a Lisboa la flota va conquistar Gibraltar . Aquí potser hi ha un punt de mala llet ( Barcelona resistir, Espanya va perdre Gibraltar ) però no el que se li critica Mas. Pel que sembla la història, al cap i a la fi, només interessa conèixer la que ens afavoreix.

Setge_de_Barcelona_de_1705

A més si ja ens venen a Catalunya la Guerra del Francès com una espècie de lluita de Catalunya contra Espanya, només faltava que ara també se sumin a la farsa des d’Espanya. La lluita va ser de tot el país unit contra els Francesos. Una altra cosa és el que va passar després, tants anys de lluita va fer que es rebutgés tot el que feia olor de Francès, la il·lustració, el ​​mètode científic i el pensament lliure. Espanya ( i Catalunya ) va fer un pas enrere cap a l’edat mitjana respecte a la resta d’Europa i en això encara ho notem avui en dia .

Personalment el que em toca els nassos és que Artur Mas doni la importància que li dóna a la història, destini milers d’euros al centenari de 1714 (que no oblidem ens expliquen aquest episodi bastant adulterat, tot s’ha de dir) i que les subvencions de cultura (sobretot la popular, laica i crítica) se les han carregat TOTES.

cultura1

A TV3 no paren de bombardejar-nos amb notícies religioses – capellans morts, pintures religioses restaurades, esglésies de l’altra punta del món a restaurar, esdeveniments religiosos recuperats del passat… – totes tapadetes amb la manta del patrimoni cultural. El patrimoni és de tots però està clar que pel govern de CiU hi ha qüestions que pensen que han de ser “més de tots” i que per això es mereixen més atenció, que no pas unes altres.

APROFITATS, MÀRTIRS I ART

Com ens agraden els màrtirs… Fa uns dies s’ha vist per les xarxes socials el record d’una performance anomenada “Rhythm 0” de Marina Abramovic el 1974. L’artista va dir als espectadors que no es mouria durant sis hores, sense importar el que li fessin. En una taula, prop, va posar 72 objectes que es podien usar de manera destructiva o plaent, des de flors, plomes fins ganivets i una pistola carregada. Llavors va dir als espectadors que usessin els objectes com ells volguessin. Al principi, els espectadors van ser pacífics i tímids.

 

 

A la poca estona es va crear una atmosfera agressiva: li van tallar la roba, li van enganxar roses, una persona la va apuntar amb l’arma al cap i una altra li va treure. Després de exactament 6 hores, com estava planejat, va començar a caminar cap al públic. La gent va sortir corrent, escapant d’una confrontació real. Diu Abramovic en una entrevista; http://vimeo.com/71952791

 

Yoko Ono, 10 anys abans, havia fet (per primera vegada) la performance “Cut Piece”. L’artista es disposava en un escenari i, amb unes tisores, demanava a la gent que tallessin un tros de les seves robes. Aquí, tot i la presència d’una càmera que grava les cares i el que fa cada un, passa una cosa semblant a la performance de Marina i es dóna també una escala d’agressivitat o d’abús malgrat un nivell més moderat.

 

Yoko Ono parlant després de la performance, va declarar que van tallar la roba no de la manera que ella esperava. Ella s’oferia com la pedra que espera ser esculpida. En comptes d’això els participants van voler saber que hi havia dins de la pedra. Fixeu-vos que només abusa del joc un jove principalment. Ja apareix prop del minut quatre i fa un tall sobre la tela d’un dels pits de Yoko Ono a manera de broma. No mira l’artista. Se senten rialletes fora de l’escenari. Tres minuts més tard torna a aparèixer prenent protagonisme i parlant al públic (s’estableix un suport als seus actes). Talla la samarreta i els sostenidors de Yoko. Ella visiblement s’incomoda. Percep la burla i l’abús, però segueix restant quieta, sense protestar.

S’ha vist una relació amb els famosos experiments de Philip Zimbardo a la presó de Stanford o el d’obediència de Stanley Milgram “Els perills de l’obediència” i, per descomptat que la té. Clar que, una altra vegada més, només s’ha valorat i popularitzat una part del experiment: la relació assetjador cap a la víctima. Com si no hi hagués relació de la víctima amb l’assetjador sol pel fet de la inactivitat d’un dels seus membres. Però la inactivitat és un acte en si mateix.

S’ha dit que els humans són éssers terribles i el fàcil que és deshumanitzar una persona que no es defensa. Aquesta és la conclusió que he vist acompanyant la performance de Marina. Bé, això és només una part però hi ha una altra conclusió no menys interessant en l’experiment.

S’ha donat només rellevància a una part dels experiments intentant respondre a l’ancestral pregunta sobre la naturalesa de l’ésser humà (Encara estem amb aquestes?). seva performance no revela que tothom sigui potencialment cruel. No tothom actua igual. Marina Abramovic , al vídeo se li nota un punt les ganes de sobresortir, de prendre protagonisme suscitant pena. Marina adopta el paper de màrtir. A algunes persones aquesta actitud desperta certs sentiments que poden anar des del rebuig, la indiferència o fins i tot la crueltat.

Philip Zimbardo va parlar tímidament, en una de les entrevistes, sobre les declaracions que havia recollit d’alguns dels alumnes que exercien el paper de carcellers. Deien que hi havia alguns dels alumnes amb el rol de presos no potenciaven una conducta sàdica. Amb ells, els carcellers, no eren capaços de traspassar aquesta línia: No van poder deshumanitzats. Què feien per evitar l’abús? Hi participaven activament i aconseguien esquivar-lo. No permetien que els carcellers els veiessin com a víctimes sense saber exactament com ho feien.

 Vol això dir que les víctimes es mereixen l’abús? Per descomptat que no. El que vol dir és que hi ha actituds que fan d’imant per a determinats abusos. La manca d’actuació és un bon reclam. També vol dir que l’art, si per un moment a observar i a pensar una mica, pot generar idees i opinions. Si deixem de banda el buscar només la bellesa plaent apareixen altres coses a valorar. I deixo aquesta imatge simplement per a la reflexió.

 I abans d’acomiadar-me només volia recordar-vos que els retallades en art i cultura van ser els primers a fer-se per part del poder. També van ser els primers també a deixar de formar part de les protestes als carrers.

PER QUÈ NECESSITEM LES HUMANITATS? CONVIURE AMB ELS CLÀSSICS PER VIURE EL PRESENT

proust

Una pregunta difícil de respondre perquè implica el reconeixement de la nostre pròpia fragilitat amb una certa nuesa. Les humanitat, com la pròpia paraula indica, fa referència a tot allò que ens fa profundament humans; és un mirall del que som i hem estat. El tot que ens acompanya mentre caminem sols al marge del precipici.

Aïllar-nos d’aquesta projecció que ens retorna l’art i la cultura de la nostra pròpia essència, és la crueltat en la que ens veiem immersos als nostres dies.

Només dels millors experts en estètica com és Xavier Antich (un dels meus pocs professors a la Facultat de Lletres de la UdG que m’enorgulleix realment haver pogut escoltar) ha contestat a aquesta pregunta en una conferència a ESADE. La podeu escoltar fent un clic,

boton_altavoz

Qui pensi que no hem perdut massa amb les retallades en cultura, li recomano ferventment aquesta conferència. Més que ensenyar als nostres joves si cal més que sàpiga recitar en un examen la matèria A que la B (que proposa la oposició), el que veritablement és perillós és el pensament crític. Per això el que primer es va retallar va ser en cultura. Una persona culte, critica i conscient de la seva pròpia grandesa és lliure i perillosa pels que volen controlar en benefici propi una majoria.

Walter Benjamin penja fotos a l’Instagram

Corre per internet una broma en cadena que ve a dir que no s’és un bon fotògraf per tenir molts seguidors a l’Instagram. Crec que va la mar de bé donada la histèria de “Roberts i Robertas Kincaids” que hi ha pels carrers ara que una càmera bona digital et surt per menys de 500 € (i que amb un mòbil bo un també s’apanya). Jo no sóc una experta en fotografia, però em venia de gust comentar alguna cosa a propòsit de la fotografia, la seva història i la estètica.La primera foto de la història és aquesta. Segur que molts ja ho sabeu però els que no, endevineu el què és?

No és una taula. La sol·lució aquí.

Després 8 hores d’exposició Nicéphore Niépce seva va aconseguir aquesta imatge. Roland Barthes, del que parlarem més endavant (un altre dia), va proposar una altra fotografia més antiga (uns 3 anys abans) d’un plat de menjar*1 però oficialment aquesta és la primera foto de la història.

Els que no sabéssiu el que és, segurament heu estat una estona intentant veure alguna cosa entre tanta ombra abstracte. La majoria haureu dit que es tracta d’un pupitre o d’una taula amb una persona reclinada, i que sembla més un dibuix que alguna cosa real. És en el moment en què se’ns revela que es tracta d’un paisatge urbà quan, en a majoria de nosaltres, tot pren un sentit i és molt possible que experimenteu una mena de sensació de fascinació enrarida en saber que es tracta d’alguna cosa que va existir fa gairebé 200 anys. És com fer una ullada a l’altre cantó d’una porta al passat.

Us adoneu que és la primera imatge de la història en la qual no ha intervingut directament la mà de l’home? En qualsevol museu, es pot contemplar el passat a través de la mà, la mirada i la interpretació de un artista en una pintura. Podem saber com eren els edificis, les cares, les vestidures del s. XVI gràcies al fet que una persona d’aquesta època les contemplar de la realitat i que, gràcies al seu talent, ens les interpretar i reproduir per a nosaltres. Mai fins aquesta fotografia es ha pogut veure la realitat (o el més pròxim a ella) directament.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Simone Martini, Anunciació. Obra del Gòtic – Pieter Brueghel, el vell, Provervios. obra del s. XVI – Litografia del Museu del Prado del s. XIX, obra neoclássica i, finalment, la fotografia de Joseph Nicéphore Niépce de 1826.

Així que l’autor passa de ser un tot (el creador) a ser, amb la fotografia, un mer primer motor, el que prepara la càmera, la deixa en un punt i espera que la realitat es plasmi en una placa untada amb alguns components químics. Poc més. L’autor de l’obra es dissol quan parlem de fotografia. I desapareix del tot quan parlem de les còpies que es poden treure d’una fotografia. La reproductivilitat de la fotografia (i de les altres arts arribada la tecnologia) és una de les coses que defineixen la modernitat i un dels principals temes que apunta Walter Benjamin.

 Benjamin era  jueu i va viure a l’Alemanya Nazi i, per si fos poc, era partidari del marxisme. Es suïcidar a Portbou (Alt Empordà) quan escapava dels nazis per anar a Nova York.

Fotografia del memorial a Walter Benjamin a Portbou de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin parla d’alguna cosa al que diu, l’aura*2 d’una fotografia que és quelcom efímer, però que ha originat que hagueu tingut una sensació de pèrdua i fascinació alhora amb aquesta primera obra que us he mostrat a dalt. Una cosa que està en les fotografies antigues, les del segle XIX (o anteriors), i que donen visibilitat a alguna cosa invisible. En elles hi ha alguna cosa més del que es veu, com si portessin els anys sobre. La primera vegada que s’adona d’això serà amb la fotografia d’un nen. aquesta:

Es tracta d’una foto de Kafka als 6 anys.

Benjamin que coneix l’obra de Kafka i la seva vida perquè és posterior a la seva mort, creu que està davant una cosa llunyana, un temps perdut. Res ens fa tant conscients del pas del temps com una foto i més si sabem de la vida d’aquesta persona, la seva època, les seves llibres, els seus patiments, les seves passions… Estem contemplant la imatge d’alguna cosa llunyà, d’un difunt el temps es va esvair.

Tenint en compte això, creieu que fer una fotografia és immortalitzar un instant per portar al nostre present o seria més bé atrapar i matar un instant del passat? Benjamin es decanta per la segona opció. I en aquest punt em fa pensar una altra vegada en l’allau de fotografies que es prenen cada dia, a tot el món. Pujar tanta fotos de peus a la platja o de postres a mig menjar o qualsevol altra cosa a Instagram, no serà matar els instants d’algunes de les nostres vivències d’aquest?

 

Es diu que els Japonesos no viuen les seves vacances en el moment en què hi són sinó la resta de l’any, quan miren les fotografies que han pres. Crec que cada dia anem més en aquesta línia amb la diferència que ja no és només el temps de les vacances, sinó la quotidianitat. I quan es gaudeixen d’aquestes fotos? Segurament aquestes fotos no es fan per al record, ni per gaudi propi sinó perquè els altres ens afalaguin amb els seus “m’agrada”, i així oblidar una estona la trista vida que portem tots en general.

El cas és que si Walter Benjamin aixequés el cap i es topés amb Instagram penso que tindria una reacció doble: primer d’entusiasme per veure una aura en aquestes fotografies. Un aura que les apropa al pictòric, i ens donen la sensació que estem davant una cosa única i irrepetible. És clar que quan s’assabentés que aquesta “aura” és un filtre cutre i prefabricat (ni tan sols està treballat calibrant capes i canals en el Photoshop) no dubto que se sentiria profundament defraudat.

No s’impregna el pas del temps usant un filtre de Instagram, per molt que intenti reproduir els colors sobre-exposats per anys i anys d’exposició a la llum solar. Una obra d’art, com ho és una fotografia, està lligada a un temps i a un espai. Una única fotografia en paper, l’objecte, es degrada. Se li s’adhereix el pas del temps i la hi distingeix de qualsevol altra obra, fins i tot si es tracta d’una còpia. Per això les fotos de Instagram són fotografies de consum immediat; clico “m’agrada” i a una altra cosa! No queden, no ens canvien, ni ens fan pensar.

Foto de Instagram dels peus d’algú. Si no sou fetitxistes, a qui carai li interessen els peus dels altres? No ho entenc.

Amb la fotografia digital i les galeries de fotos penjades a internet es trenca l’aura i es desvinculen d’aquest temps i aquest espai. Benjamin mai va dir que això fos una cosa negativa, i jo no li vaig a portar la contrària, sinó una característica del seu temps i alguna cosa relacionada amb la ideologia dels seus dies.

No dubto que les fotografies “amb l’aura retocat” no n’hi hagi que siguin ben cuques. Hi ha fotografies precioses a Instagram, i penjades als murs de Facebook o distribuïdes per Twitter … Tan boniques com ho és un jersei nou en l’aparador del Berska*3.

Aquesta sóc jo amb una aura de Photoshop de capes multiplicades i algun que altre filtre predefinit o dues, no es. Tot molt poètic i profund.

Meritxell Gil.

……………………………….

* 1. Un plat de menjar, sí, com a Instagram.

* 2. En grec “aura” és “exaltació o irradiació sensible”.

* 3. De debò: hi ha fotos bé xules. Ara que no vagin a enfadar tots els que pengeu fotos a Instagram. Jo faig una reflexió des de l’art contemporani i l’estètica. Les vostres fotos segur que són molt guapes però la tendència general és fer fotos inconsistents i avorrides.

Una història de la Guerra Civil: Josep Falcó i l’alemany

A l’Alt Empordà, terra de Dalí, a la carretera que va de Roses a la Jonquera (veure aquí pel mapa) hi ha una làpida. Es tracta d’un monòlit funerari dedicat a l’últim pilot alemany abatut en combat a cel català de la Legió Còndor (pels que no ho sapigueu va ser aquesta legió nazi que va bombardejar Guernica). En la inscripció es pot llegir: “Aquí va caure el 1939.06.02 en la lluita per una Espanya nacional Friederich Windemuth, nascut el 1915.05.27 a Leipzig” (traduït de l’alemany).

El 6 de febrer de 1939 el oficial Friederich Windemuth pilotava un dels 6 Messerschmitt Bf 109 que van atacar l’aeròdrom de Vilajuïga / Garriguella, complint les ordres de derrotar a tots els aviadors republicans que s’havien reunit allà amb l’objectiu de volar fins a França. Només 4 dels 30 avions republicans van aconseguir enlairar per intentar escapar i enfrontar-se a l’enemic. Només dos dels avions alemanys van ser abatuts, els que dirigien els aviadors Friederich Windemuth i Hans Nirminger.

Encara hi ha moltes d’aquestes lapides o fites funeràries en peu. Representen els punts en què van morir alguns dels soldats alemanys que van venir a lluitar en la guerra civil contra els republicans. La majoria d’elles formen part d’un registre de fites o monuments a destruir per la càrrega simbòlica i emotiva que representen. La de Friederich Windemuth és una.

Durant molts anys, estant bastant a la vista des de la carretera, la gent que passava per aquí en cotxe podia veure-la en perfecte estat de conservació i, sovint, amb algunes flors silvestres als seus peus. Es deia que aquell manteniment i les flors serien cosa d’algun grup radical d’extrema dreta, però no era així. La persona que fins fa poc sempre va tenir cura d’aquesta tomba simbòlica va ser precisament la persona que el va matar amb el seu Polikarpov I-15 soviètic aquell dia: el pilot republicà Josep Falcó.

Imatge d’un Polikarpov I-15 -Chato.

Josep Falcó, nascut a Barcelona el 1916, va ser tinent i cap de l’esquadrilla nocturna que pilotava un avió rus. Avui dia té 93 anys i viu a Tolosa. Pràcticament no surt de casa seva, per això la làpida està en un estat deplorable d’abandonament. L’any passat a La Vanguardia va aparèixer un article escrit per Josep Playà Maset. És en el que em baso principalment per redactar aquest post (el podeu llegir aquí).

Imatge de Josep Falcó jove.

“Ens trobem cara a cara, va morir ell, però vaig poder haver estat jo“, diu Falcó a l’entrevista amb Playà.

Josep Falcó després d’alçar el vol va disparar contra l’enemic tocant i abatent dos blancs. Una maniobra forçada per no xocar amb un altre dels avions enemics es va veure obligat a aterrar en un camp de vinyes i va tornar al aeròdrom on només va trobar les restes dels avions republicans destruïts. Des d’allà es va dirigir a peu cap a la frontera francesa on va ser detingut, just als altres pilots supervivents*1, i portat al camp de concentració d’Argelers. Al poc temps va ser portat a un altre camp, el de Gurs on va passar 7 mesos.

Imatge del Camp de concentració d’Argelers.

Gràcies a un familiar va poder traslladar-se a Algèria on va viure entre 1939 i 1964, quan va haver de fugir a causa d’una revolta local. Desprès es va traslladar a Tolosa des d’on va anar visitant la seva terra natal periòdicament. En una d’aquestes estades va buscar el rastre d’aquell combat però gairebé no queda res. Avui, el vell aeròdrom, és una gran vinya replantada.

“Vaig localitzar l’estela de Windemuth gràcies a un pagès, perquè jo no sabia de la seva existència. Vaig veure l’edat d’aquell pilot, gairebé com la meva. Potser la seva família ni tan sols sap que segueix en peu” diu Falcó a l’entrevista amb Playà .

Al costat de la làpida el propietari de les terres, Xavier Casellas, fill de comissari polític roig i capità d’infanteria, va plantar un xiprer com a homenatge. Segons les seves pròpies paraules a La Vanguardia: “No és un monument feixista sinó la làpida d’un soldat mort en la guerra. Els rojos hem donat mostres de no ser revengistes, volem la reconciliació “.

Sobre el segon pilot alemany abatut hi ha un gran misteri. Hans Nirminger era el nom que constava al carnet de paracaigudisme que el mateix Falcó va recollir de les restes de l’altre Messerschmitt Bf 109 caigut aquell dia. Però és estrany que la Legió Còndor assegura que aquest pilot, tot i estar aquell dia en aquest combat, no va morir allí sinó que mesos després a Lleó.

“Els alemanys – diu Falcó – no podien acceptar que un mosca tombés dos messers“. Els massers encara avui en dia són reconeguts com autèntiques obres d’enginyeria militar molt per sobre dels avions soviètics Polikarpov I-15 anomenats “mosques”.

A Lleó hi havia també hi havia una làpida per a aquest soldat però va desaparèixer.

Si realment volem que la història no es repeteixi hem de conservar i estudiar el nostre patrimoni històrico-cultural heretat i no destruir-lo. Em de permetre que siguin els nostres successors els que jutgin la seva interpretació i hem de deixar que formin part del nostre saber col•lectiu encara que sigui contrari al nostre parer. La nostre responsabilitat és fer present el passat ja que quan aquest s’oblida és quan realment hi ha el perill que es torni a fer present.

És molt habitual voler esborrar la memòria de les coses, la damnatio memoriae s’ha practicat en totes les èpoques i sabem que és molt difícil esborrar realment la memòria de les coses. Sempre queda alguna cosa. No hi ha res més perillós que un símbol perdi el seu significat originari perquè pot ser pres per qualsevol i sumar al seu sentit qualsevol cosa tergiversat per complet. I els símbols mouen multituds. Podem prendre aquesta modesta fita funerària con una mostra de reconciliació i de valoració de l’ésser humà per sobre de tot, no quelcom a destruir ja que el passat és incanviable per moltes escultures, pedres i edificis que enderroquem.

Imatge de Josep Falcó al costat de la làpida.

 

Meritxell Gil Calonge.

.… … … … … … … … … … … … …
* 1. Aquest dia un altre dels 4 soldats republicans que van escapar va ser José María Bravo a qui entrevistar per a La Vanguardia Josep Playà Maset.

Foto de José María Bravo. Extreta d’aquí.Webs Consultades

La Vanguarda [en línia]. Josep Playà Maset. El último combate, Febrer de 2009 [ref. 8 de febrer de 2009]. Disponible a la web: http://www.lavanguardia.es/vida/20090208/53636155259/el-ultimo-combate.html

Fortunecity [en línia]. Carlos Javier Sánchez Martín. Pilotos de Chato, Maig del 1999 [ref. 1 de maig del 1999]. Disponible a la web: http://members.fortunecity.com/sanmarca/pilotos-f.htm

Altres referències web:

http://paolapasquali.com/?p=364

http://www.uoe5estol.es/foro_5estol/viewtopic.php?f=5&t=486

http://www.museuexili.cat/index.php/ca/espais-de-memoria/espais-de-memoria-transfronterers.html

http://historia.mforos.com/681975/7769553-me-109-frente-i-16-ultimo-combate-aereo-de-la-gce/

PaperCraft!

Què us sembla l’encàrrec que m’han fet d’una habitació de hospital? Es tracta d’un projecte per 25 persones que muntaran la seva pròpia habitació i per això l’he hagut de dissenyar (desprès de fer-ne una bona recerca d’imatges), retallar, provar si tot lligava i muntar. Han estat força hores de feina però estat molt divertit!


És per adults però també hi he adjuntat (en un espai de cartolina que sobra) un metge i una metgessa per si la mainada vol jugar a metges.

L’ORIGEN DE LA INDÚSTRIA DEL PORNO

El porno, tal com el coneixem avui dia – un producte de consum de masses – va néixer a l’Anglaterra victoriana de mans d’un grup de polítics radicals que van començar a vendre material pornogràfic per finançar les seves campanyes polítiques.

 Abans van existir pintures i escultures, al llarg de tota l’antiguitat, com les que es conserven a Pompeia (veure aquí) o els gravats que es venien durant el renaixement (veure aquí), però a manera d’indústria de consum no apareix fins al s. XIX.

 

Van ser daguerreotips * 1 com aquest dels primers que es van difondre en gran.

 Aquestes i centenars de daguerreotips es van publicar a The Pearl, A Magazine of Facetiae and Voluptuous Reading, revista de publicació mensual que editava William Lazenby. Durant la vida de la revista, des del 1879 fins al 1881, es van publicar dos suplements extra; Swivia: or the Briefless Barrister (1879) i el Christmas Annual (1881). També va treure fins a sis novel·les eroticas: Sub-Umbra, Miss Coote s Confession, Lady Pokingham, La Rose d’Amour, My Grandmother s Tale i Flunkeyania.

 

Portada de la revista.

A part d’un bon nombre de poemes i anècdotes obscenes.

Aquest és un dels dibuixos publicats que acompanyaven a un relat curt. Si teniu un anglès fluid el podeu llegir i descarregar en e-pub a kinkforkindle.com

 El 1874 el estudi Pimlico d’Henry Hayler va produir més de 130.000 fotografies eròtiques.

 Les protagonitzaven prostitutes i els seus clients. La desigualtat social va propiciar que milers de joves exercissin la prostitució en una Anglaterra plena per la misèria i l’explotació i una la doble moral escandalosa. Res a veure amb les estrelles porno dels nostres dies.

 Gairebé un segle després apareixen, a principis del s. XX, les primeres pel·lícules porno.

……………………………..

* 1. Daguerrotip: La imatge es forma sobre una superfície de plata polida com un mirall (normalment només per una cara). La placa es tractava amb vapors de iode per fer fotosensible i es revelava amb una aliatge de mercuri i plata. Algunes s’acolorien.

……………………………..

Referències bibliogràfiques

MARIMON, Sílvia. Els de dalt i Els de baix: Riquesa i pobresa a l’època de l’Anglaterra victoriana. Revista SAPIENS. Setembre 2011. Nombre 107 p. 48-52

Maria de Magdala, APérola [En línia]. 9 agost 2010. Disponible en web: http://arsamantis.blogspot.com.es/2010/08/perola.html?zx=1c9c9a4efd19ace

E.V. La història (de la història) de la pornografia [En línia]. 13 octubre 2009. Disponible en web: http://areneroconceptual.blogspot.com.es/2009/10/ii-la-historia-de-la-historia-de-la_11.html

* Aquest article és molt complet, us el recomano si voleu saber més sobre el tema.

Encara aprenc

Aquest és un dels últims dibuixos que a fer Goya, i una de les meves obres preferides. No és pas per la seva espectacularitat, ni gran mostra d’habilitat sinó pel que ens explica.

“Aún aprendo”( “I am still learning”), Goya, Àlbum G 54 Al Museu del Prado de Madrid.

Els últims anys d’un ancià, amb fama merescuda de vell rabiüt, van ser plàcids i feliços. “Aún aprendo”, diu. L’art no és només bellesa, és aquell instant subtil on es revela una veritat humana immutable.

Aelita, la pintora efímera

Fa mesos vaig comentar un vídeo d’una nena que empastifa el menjador dels seus pares i els seus pares en diuen art. Ara totes les mames se’m estan tirant a sobre amb comentaris sobre la meva falta de consideració per aquesta jove artista.

La conclusió que en trec, tot i que ja fa temps que ho tinc clar, és que si es confon l’art amb l’experimentació vital (gens criticable) d’una nena petita, és que hem fet molt malament les coses. Això és el fruït del fet que durant anys i anys els experts en art no s’hagin dignat a baixar al carrer a parlar de la seva pròpia feina.

Clica la imatge per accedir al vídeo.

Som uns analfabets en matèria de història de l’art i estètica. El fet de pensar que kandinsky, per exemple, feia guixades sense cap mena de sentit ho demostra.

Kandisky, Composition IV (1911)

Una altre cosa és que fer guixades pugui ser alliberador, terapèutic i absolutament necessari pel desenvolupament d’un nen, això és una altre cosa i jo mai ho posaria en dubte. Jo mateixa vaig ser una nena que no podia deixar de dibuixar!

Dir-li a la teva criatura que és una artista (entenc que una amb possibilitats per desenvolupar una carrera i tenir una producció, com si han tingut alguns artistes al llarg de la seva història) és, com a mínim, cruel. L’art requereix un esforç i una reflexió. L’art no és només l’aparença és mostrar el món abstracte o físic d’una forma que fins aquell moment no s’havia fet mai. Sempre ens ha sorgir la pregunta; per que així i no d’una altre forma?

Molts critiquem els concursos americans de bellesa, i potser hauríem de començar a plantejar-nos que pot representar en un futur el que li fan a l’Aelita. Esperem que quan creixi una mica la deixin fer la seva, no la exhibeixin més i que això quedi com una simple anècdota.

 Nena participant en un concurs de bellesa infantil.

Ara bé, veient que les seves obres es venen per xifres tant elevades com 12.900€ no crec que els seus pares la deixin massa tranquila: http://www.art-mine.com/artistpage/aelita_andre.aspx

Veurem si quan deixi de ser tant adorable i creixi tindrà el mateix interès artístic com va tenir Picasso, que si va ser un veritable nen prodigi.

 Picasso, Corrida de toros y palomas (1890). Tenia 9 anys.

Webs

Cada divendres penjarem algunes de les millors webs per descobrir durant el cap de setmana.

 Aquesta setmana;

  1. Avui que és divendres us proposo fer un cop d’ull a aquesta web de descàrrega de cinema clàssic: DESCARGA CINE CLASICO.
  2. Penseu que la lectura és una cosa poc estumulant? 😉 El fotògraf Clayton Cubitt munta una interessant exploració de les relacions entre la ment i el cos, dels límits de domini d’un sobre un altre, en filmar a dones que llegeixen literatura eròtica o sensual mentre un misteriós artifici les estimula fins l’orgasme.
  3. Més webcòmics; Viñetas en la red: auge del webcómic español a Espacio Cervantes. Una interessant ressenya en format vídeo on veureu a Mauro Entrialgo, les noies de Caniculadas i El estafador, revista virtual en la que hi col·labora el dibuixant Vicius.