N’estem fins els Borbons!

Ja tenim aquí el llibre editat per Angle Editorial; FINS ELS BORBONS on hi participen bona part dels dibuixants de El Web Negre.
Fotografia d’en Kap.
Aquest llibre vindria a ser el tercer d’una serie d’humor on El Web Negre hi ha estat vinculat d’una forma més o menys directe. El primer va ser Enfoteu-vos-en! Humor indignat contra la crisis, iniciativa de Kap (Jaume Capdevila) per la Fundació Arrels contra la pobresa, i amb la participació de 45 dibuixants.
baixa
El segon, ResCATallats, Humor independent contra la crisis, que va ser projecte íntegre de El Web Negre amb la participació d’una trentena de dibuixats.
9788415695103
I, ara, el nostre tercer llibre on des de El Web Negre s’ha fet la crida a la participació i s’han superat totes les expectatives de col·laboració ens fiquem amb els Borbons! És clar que si!
Ja podeu reservar el 15 d’abril a les 19.30 hores a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes quasi Gran Via, a l’antiga Herder).

Walter Benjamin penja fotos a l’Instagram

Corre per internet una broma en cadena que ve a dir que no s’és un bon fotògraf per tenir molts seguidors a l’Instagram. Crec que va la mar de bé donada la histèria de “Roberts i Robertas Kincaids” que hi ha pels carrers ara que una càmera bona digital et surt per menys de 500 € (i que amb un mòbil bo un també s’apanya). Jo no sóc una experta en fotografia, però em venia de gust comentar alguna cosa a propòsit de la fotografia, la seva història i la estètica.La primera foto de la història és aquesta. Segur que molts ja ho sabeu però els que no, endevineu el què és?

No és una taula. La sol·lució aquí.

Després 8 hores d’exposició Nicéphore Niépce seva va aconseguir aquesta imatge. Roland Barthes, del que parlarem més endavant (un altre dia), va proposar una altra fotografia més antiga (uns 3 anys abans) d’un plat de menjar*1 però oficialment aquesta és la primera foto de la història.

Els que no sabéssiu el que és, segurament heu estat una estona intentant veure alguna cosa entre tanta ombra abstracte. La majoria haureu dit que es tracta d’un pupitre o d’una taula amb una persona reclinada, i que sembla més un dibuix que alguna cosa real. És en el moment en què se’ns revela que es tracta d’un paisatge urbà quan, en a majoria de nosaltres, tot pren un sentit i és molt possible que experimenteu una mena de sensació de fascinació enrarida en saber que es tracta d’alguna cosa que va existir fa gairebé 200 anys. És com fer una ullada a l’altre cantó d’una porta al passat.

Us adoneu que és la primera imatge de la història en la qual no ha intervingut directament la mà de l’home? En qualsevol museu, es pot contemplar el passat a través de la mà, la mirada i la interpretació de un artista en una pintura. Podem saber com eren els edificis, les cares, les vestidures del s. XVI gràcies al fet que una persona d’aquesta època les contemplar de la realitat i que, gràcies al seu talent, ens les interpretar i reproduir per a nosaltres. Mai fins aquesta fotografia es ha pogut veure la realitat (o el més pròxim a ella) directament.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Simone Martini, Anunciació. Obra del Gòtic – Pieter Brueghel, el vell, Provervios. obra del s. XVI – Litografia del Museu del Prado del s. XIX, obra neoclássica i, finalment, la fotografia de Joseph Nicéphore Niépce de 1826.

Així que l’autor passa de ser un tot (el creador) a ser, amb la fotografia, un mer primer motor, el que prepara la càmera, la deixa en un punt i espera que la realitat es plasmi en una placa untada amb alguns components químics. Poc més. L’autor de l’obra es dissol quan parlem de fotografia. I desapareix del tot quan parlem de les còpies que es poden treure d’una fotografia. La reproductivilitat de la fotografia (i de les altres arts arribada la tecnologia) és una de les coses que defineixen la modernitat i un dels principals temes que apunta Walter Benjamin.

 Benjamin era  jueu i va viure a l’Alemanya Nazi i, per si fos poc, era partidari del marxisme. Es suïcidar a Portbou (Alt Empordà) quan escapava dels nazis per anar a Nova York.

Fotografia del memorial a Walter Benjamin a Portbou de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin parla d’alguna cosa al que diu, l’aura*2 d’una fotografia que és quelcom efímer, però que ha originat que hagueu tingut una sensació de pèrdua i fascinació alhora amb aquesta primera obra que us he mostrat a dalt. Una cosa que està en les fotografies antigues, les del segle XIX (o anteriors), i que donen visibilitat a alguna cosa invisible. En elles hi ha alguna cosa més del que es veu, com si portessin els anys sobre. La primera vegada que s’adona d’això serà amb la fotografia d’un nen. aquesta:

Es tracta d’una foto de Kafka als 6 anys.

Benjamin que coneix l’obra de Kafka i la seva vida perquè és posterior a la seva mort, creu que està davant una cosa llunyana, un temps perdut. Res ens fa tant conscients del pas del temps com una foto i més si sabem de la vida d’aquesta persona, la seva època, les seves llibres, els seus patiments, les seves passions… Estem contemplant la imatge d’alguna cosa llunyà, d’un difunt el temps es va esvair.

Tenint en compte això, creieu que fer una fotografia és immortalitzar un instant per portar al nostre present o seria més bé atrapar i matar un instant del passat? Benjamin es decanta per la segona opció. I en aquest punt em fa pensar una altra vegada en l’allau de fotografies que es prenen cada dia, a tot el món. Pujar tanta fotos de peus a la platja o de postres a mig menjar o qualsevol altra cosa a Instagram, no serà matar els instants d’algunes de les nostres vivències d’aquest?

 

Es diu que els Japonesos no viuen les seves vacances en el moment en què hi són sinó la resta de l’any, quan miren les fotografies que han pres. Crec que cada dia anem més en aquesta línia amb la diferència que ja no és només el temps de les vacances, sinó la quotidianitat. I quan es gaudeixen d’aquestes fotos? Segurament aquestes fotos no es fan per al record, ni per gaudi propi sinó perquè els altres ens afalaguin amb els seus “m’agrada”, i així oblidar una estona la trista vida que portem tots en general.

El cas és que si Walter Benjamin aixequés el cap i es topés amb Instagram penso que tindria una reacció doble: primer d’entusiasme per veure una aura en aquestes fotografies. Un aura que les apropa al pictòric, i ens donen la sensació que estem davant una cosa única i irrepetible. És clar que quan s’assabentés que aquesta “aura” és un filtre cutre i prefabricat (ni tan sols està treballat calibrant capes i canals en el Photoshop) no dubto que se sentiria profundament defraudat.

No s’impregna el pas del temps usant un filtre de Instagram, per molt que intenti reproduir els colors sobre-exposats per anys i anys d’exposició a la llum solar. Una obra d’art, com ho és una fotografia, està lligada a un temps i a un espai. Una única fotografia en paper, l’objecte, es degrada. Se li s’adhereix el pas del temps i la hi distingeix de qualsevol altra obra, fins i tot si es tracta d’una còpia. Per això les fotos de Instagram són fotografies de consum immediat; clico “m’agrada” i a una altra cosa! No queden, no ens canvien, ni ens fan pensar.

Foto de Instagram dels peus d’algú. Si no sou fetitxistes, a qui carai li interessen els peus dels altres? No ho entenc.

Amb la fotografia digital i les galeries de fotos penjades a internet es trenca l’aura i es desvinculen d’aquest temps i aquest espai. Benjamin mai va dir que això fos una cosa negativa, i jo no li vaig a portar la contrària, sinó una característica del seu temps i alguna cosa relacionada amb la ideologia dels seus dies.

No dubto que les fotografies “amb l’aura retocat” no n’hi hagi que siguin ben cuques. Hi ha fotografies precioses a Instagram, i penjades als murs de Facebook o distribuïdes per Twitter … Tan boniques com ho és un jersei nou en l’aparador del Berska*3.

Aquesta sóc jo amb una aura de Photoshop de capes multiplicades i algun que altre filtre predefinit o dues, no es. Tot molt poètic i profund.

Meritxell Gil.

……………………………….

* 1. Un plat de menjar, sí, com a Instagram.

* 2. En grec “aura” és “exaltació o irradiació sensible”.

* 3. De debò: hi ha fotos bé xules. Ara que no vagin a enfadar tots els que pengeu fotos a Instagram. Jo faig una reflexió des de l’art contemporani i l’estètica. Les vostres fotos segur que són molt guapes però la tendència general és fer fotos inconsistents i avorrides.

Una història de la Guerra Civil: Josep Falcó i l’alemany

A l’Alt Empordà, terra de Dalí, a la carretera que va de Roses a la Jonquera (veure aquí pel mapa) hi ha una làpida. Es tracta d’un monòlit funerari dedicat a l’últim pilot alemany abatut en combat a cel català de la Legió Còndor (pels que no ho sapigueu va ser aquesta legió nazi que va bombardejar Guernica). En la inscripció es pot llegir: “Aquí va caure el 1939.06.02 en la lluita per una Espanya nacional Friederich Windemuth, nascut el 1915.05.27 a Leipzig” (traduït de l’alemany).

El 6 de febrer de 1939 el oficial Friederich Windemuth pilotava un dels 6 Messerschmitt Bf 109 que van atacar l’aeròdrom de Vilajuïga / Garriguella, complint les ordres de derrotar a tots els aviadors republicans que s’havien reunit allà amb l’objectiu de volar fins a França. Només 4 dels 30 avions republicans van aconseguir enlairar per intentar escapar i enfrontar-se a l’enemic. Només dos dels avions alemanys van ser abatuts, els que dirigien els aviadors Friederich Windemuth i Hans Nirminger.

Encara hi ha moltes d’aquestes lapides o fites funeràries en peu. Representen els punts en què van morir alguns dels soldats alemanys que van venir a lluitar en la guerra civil contra els republicans. La majoria d’elles formen part d’un registre de fites o monuments a destruir per la càrrega simbòlica i emotiva que representen. La de Friederich Windemuth és una.

Durant molts anys, estant bastant a la vista des de la carretera, la gent que passava per aquí en cotxe podia veure-la en perfecte estat de conservació i, sovint, amb algunes flors silvestres als seus peus. Es deia que aquell manteniment i les flors serien cosa d’algun grup radical d’extrema dreta, però no era així. La persona que fins fa poc sempre va tenir cura d’aquesta tomba simbòlica va ser precisament la persona que el va matar amb el seu Polikarpov I-15 soviètic aquell dia: el pilot republicà Josep Falcó.

Imatge d’un Polikarpov I-15 -Chato.

Josep Falcó, nascut a Barcelona el 1916, va ser tinent i cap de l’esquadrilla nocturna que pilotava un avió rus. Avui dia té 93 anys i viu a Tolosa. Pràcticament no surt de casa seva, per això la làpida està en un estat deplorable d’abandonament. L’any passat a La Vanguardia va aparèixer un article escrit per Josep Playà Maset. És en el que em baso principalment per redactar aquest post (el podeu llegir aquí).

Imatge de Josep Falcó jove.

Ens trobem cara a cara, va morir ell, però vaig poder haver estat jo“, diu Falcó a l’entrevista amb Playà.

Josep Falcó després d’alçar el vol va disparar contra l’enemic tocant i abatent dos blancs. Una maniobra forçada per no xocar amb un altre dels avions enemics es va veure obligat a aterrar en un camp de vinyes i va tornar al aeròdrom on només va trobar les restes dels avions republicans destruïts. Des d’allà es va dirigir a peu cap a la frontera francesa on va ser detingut, just als altres pilots supervivents*1, i portat al camp de concentració d’Argelers. Al poc temps va ser portat a un altre camp, el de Gurs on va passar 7 mesos.

Imatge del Camp de concentració d’Argelers.

Gràcies a un familiar va poder traslladar-se a Algèria on va viure entre 1939 i 1964, quan va haver de fugir a causa d’una revolta local. Desprès es va traslladar a Tolosa des d’on va anar visitant la seva terra natal periòdicament. En una d’aquestes estades va buscar el rastre d’aquell combat però gairebé no queda res. Avui, el vell aeròdrom, és una gran vinya replantada.

Vaig localitzar l’estela de Windemuth gràcies a un pagès, perquè jo no sabia de la seva existència. Vaig veure l’edat d’aquell pilot, gairebé com la meva. Potser la seva família ni tan sols sap que segueix en peu” diu Falcó a l’entrevista amb Playà .

Al costat de la làpida el propietari de les terres, Xavier Casellas, fill de comissari polític roig i capità d’infanteria, va plantar un xiprer com a homenatge. Segons les seves pròpies paraules a La Vanguardia: “No és un monument feixista sinó la làpida d’un soldat mort en la guerra. Els rojos hem donat mostres de no ser revengistes, volem la reconciliació “.

Sobre el segon pilot alemany abatut hi ha un gran misteri. Hans Nirminger era el nom que constava al carnet de paracaigudisme que el mateix Falcó va recollir de les restes de l’altre Messerschmitt Bf 109 caigut aquell dia. Però és estrany que la Legió Còndor assegura que aquest pilot, tot i estar aquell dia en aquest combat, no va morir allí sinó que mesos després a Lleó.

Els alemanys – diu Falcó – no podien acceptar que un mosca tombés dos messers“. Els massers encara avui en dia són reconeguts com autèntiques obres d’enginyeria militar molt per sobre dels avions soviètics Polikarpov I-15 anomenats “mosques”.

A Lleó hi havia també hi havia una làpida per a aquest soldat però va desaparèixer.

Si realment volem que la història no es repeteixi hem de conservar i estudiar el nostre patrimoni històrico-cultural heretat i no destruir-lo. Em de permetre que siguin els nostres successors els que jutgin la seva interpretació i hem de deixar que formin part del nostre saber col•lectiu encara que sigui contrari al nostre parer. La nostre responsabilitat és fer present el passat ja que quan aquest s’oblida és quan realment hi ha el perill que es torni a fer present.

És molt habitual voler esborrar la memòria de les coses, la damnatio memoriae s’ha practicat en totes les èpoques i sabem que és molt difícil esborrar realment la memòria de les coses. Sempre queda alguna cosa. No hi ha res més perillós que un símbol perdi el seu significat originari perquè pot ser pres per qualsevol i sumar al seu sentit qualsevol cosa tergiversat per complet. I els símbols mouen multituds. Podem prendre aquesta modesta fita funerària con una mostra de reconciliació i de valoració de l’ésser humà per sobre de tot, no quelcom a destruir ja que el passat és incanviable per moltes escultures, pedres i edificis que enderroquem.

Imatge de Josep Falcó al costat de la làpida.

 

Meritxell Gil Calonge.

.… … … … … … … … … … … … …
* 1. Aquest dia un altre dels 4 soldats republicans que van escapar va ser José María Bravo a qui entrevistar per a La Vanguardia Josep Playà Maset.

Foto de José María Bravo. Extreta d’aquí.Webs Consultades

La Vanguarda [en línia]. Josep Playà Maset. El último combate, Febrer de 2009 [ref. 8 de febrer de 2009]. Disponible a la web: http://www.lavanguardia.es/vida/20090208/53636155259/el-ultimo-combate.html

Fortunecity [en línia]. Carlos Javier Sánchez Martín. Pilotos de Chato, Maig del 1999 [ref. 1 de maig del 1999]. Disponible a la web: http://members.fortunecity.com/sanmarca/pilotos-f.htm

Altres referències web:

http://paolapasquali.com/?p=364

http://www.uoe5estol.es/foro_5estol/viewtopic.php?f=5&t=486

http://www.museuexili.cat/index.php/ca/espais-de-memoria/espais-de-memoria-transfronterers.html

http://historia.mforos.com/681975/7769553-me-109-frente-i-16-ultimo-combate-aereo-de-la-gce/

Si l’art fa lliure l’home i la dona, diguem que és una presa de pèl

Al Bòlit de Girona, el centre d’art contemporani, fa mesos – des de que va canviar el govern – que no s’hi troba art contemporani: Exposicions de menjars del món amb arbres dels desig, gimcanes fotogràfiques i, ara, està fent promoció de tallers per nens i famílies.

No es pas que sigui negatiu que hi hagi tallers per mainada o activitats dinàmiques per tothom, al contrari, però quan només hi ha això (com al ACVic) o la proporcció és desigual (com al Bòlit), es que la cosa està morta. Fes clic aquí.

Sap greu. Jo vaig estudiar historia de l’art i t’adones que vivim en un món on l’art només s’entén si ofereix un servei que, alhora, es pugui quantificar amb unes hores i traduïres en valor econòmic. Mai he sigut partidària del tot gratuït, no em mal interpreteu, jo em refereixo a un altre cosa.

Cara a cara amb una obra, sense guia, sense res més que tu i aquella obra molta gent, moltíssima de fet, sent un rebuig. Com si ens volguessin prendre el pèl o fer perdre el temps ja que allò d’allà davant “també ho sap fer el nostre fill”, “es que no em fa sentir res” o “no és maco”.

Desprès seran les mateixes persones que agraeixen aquestes activitats (les familiars o gimcames fotografiques amb l’Instagram) les que infravaloren una mostra d’art que pot fer reflexionar de forma gratuïta, i preferiran comprar-se l’últim llibre d’autoajuda per que se senten perduts en un món deshumanitzat.

Si hi ha una paraula que no pot faltar en una definició sobre què és l’art és: humà. L’art és la màxima expressió de l’ésser humà en tota la seva grandesa i en tota la seva insignificança.

“Venus of the rag”, del artista italiano -Póvera- Michelangelo Pistoletto (1933)

PaperCraft!

Què us sembla l’encàrrec que m’han fet d’una habitació de hospital? Es tracta d’un projecte per 25 persones que muntaran la seva pròpia habitació i per això l’he hagut de dissenyar (desprès de fer-ne una bona recerca d’imatges), retallar, provar si tot lligava i muntar. Han estat força hores de feina però estat molt divertit!


És per adults però també hi he adjuntat (en un espai de cartolina que sobra) un metge i una metgessa per si la mainada vol jugar a metges.

L’ORIGEN DE LA INDÚSTRIA DEL PORNO

El porno, tal com el coneixem avui dia – un producte de consum de masses – va néixer a l’Anglaterra victoriana de mans d’un grup de polítics radicals que van començar a vendre material pornogràfic per finançar les seves campanyes polítiques.

 Abans van existir pintures i escultures, al llarg de tota l’antiguitat, com les que es conserven a Pompeia (veure aquí) o els gravats que es venien durant el renaixement (veure aquí), però a manera d’indústria de consum no apareix fins al s. XIX.

 

Van ser daguerreotips * 1 com aquest dels primers que es van difondre en gran.

 Aquestes i centenars de daguerreotips es van publicar a The Pearl, A Magazine of Facetiae and Voluptuous Reading, revista de publicació mensual que editava William Lazenby. Durant la vida de la revista, des del 1879 fins al 1881, es van publicar dos suplements extra; Swivia: or the Briefless Barrister (1879) i el Christmas Annual (1881). També va treure fins a sis novel·les eroticas: Sub-Umbra, Miss Coote s Confession, Lady Pokingham, La Rose d’AmourMy Grandmother s Tale i Flunkeyania.

 

Portada de la revista.

A part d’un bon nombre de poemes i anècdotes obscenes.

Aquest és un dels dibuixos publicats que acompanyaven a un relat curt. Si teniu un anglès fluid el podeu llegir i descarregar en e-pub a kinkforkindle.com

 El 1874 el estudi Pimlico d’Henry Hayler va produir més de 130.000 fotografies eròtiques.

 Les protagonitzaven prostitutes i els seus clients. La desigualtat social va propiciar que milers de joves exercissin la prostitució en una Anglaterra plena per la misèria i l’explotació i una la doble moral escandalosa. Res a veure amb les estrelles porno dels nostres dies.

 Gairebé un segle després apareixen, a principis del s. XX, les primeres pel·lícules porno.

……………………………..

* 1. Daguerrotip: La imatge es forma sobre una superfície de plata polida com un mirall (normalment només per una cara). La placa es tractava amb vapors de iode per fer fotosensible i es revelava amb una aliatge de mercuri i plata. Algunes s’acolorien.

……………………………..

Referències bibliogràfiques

MARIMON, Sílvia. Els de dalt i Els de baix: Riquesa i pobresa a l’època de l’Anglaterra victoriana. Revista SAPIENS. Setembre 2011. Nombre 107 p. 48-52

Maria de Magdala, APérola [En línia]. 9 agost 2010. Disponible en web: http://arsamantis.blogspot.com.es/2010/08/perola.html?zx=1c9c9a4efd19ace

E.V. La història (de la història) de la pornografia [En línia]. 13 octubre 2009. Disponible en web: http://areneroconceptual.blogspot.com.es/2009/10/ii-la-historia-de-la-historia-de-la_11.html

* Aquest article és molt complet, us el recomano si voleu saber més sobre el tema.

Encara aprenc

Aquest és un dels últims dibuixos que a fer Goya, i una de les meves obres preferides. No és pas per la seva espectacularitat, ni gran mostra d’habilitat sinó pel que ens explica.

“Aún aprendo”( “I am still learning”), Goya, Àlbum G 54 Al Museu del Prado de Madrid.

Els últims anys d’un ancià, amb fama merescuda de vell rabiüt, van ser plàcids i feliços. “Aún aprendo”, diu. L’art no és només bellesa, és aquell instant subtil on es revela una veritat humana immutable.