Category: Uncategorized

Tentacle #’01 Móns Utòpics – Itinerant

Tentacles 1. Mons Utòpics.

 

La revista Tentacle #’01 Móns Utòpics ja es troba Itinerant. Voltarà, fins que se’n cansi, pels bars de la ciutat de Girona per que tothom que vulgui i acompanyat d’un cafè el pugui assaborir. Si en vols saber més http://www.tentacles.cat/
Del 3 fins el 17 de Febrer la podeu llegir a…
El Cafè
C/ Ciutadans, 1
Anuncis

APROFITATS, MÀRTIRS I ART

Com ens agraden els màrtirs… Fa uns dies s’ha vist per les xarxes socials el record d’una performance anomenada “Rhythm 0” de Marina Abramovic el 1974. L’artista va dir als espectadors que no es mouria durant sis hores, sense importar el que li fessin. En una taula, prop, va posar 72 objectes que es podien usar de manera destructiva o plaent, des de flors, plomes fins ganivets i una pistola carregada. Llavors va dir als espectadors que usessin els objectes com ells volguessin. Al principi, els espectadors van ser pacífics i tímids.

 

 

A la poca estona es va crear una atmosfera agressiva: li van tallar la roba, li van enganxar roses, una persona la va apuntar amb l’arma al cap i una altra li va treure. Després de exactament 6 hores, com estava planejat, va començar a caminar cap al públic. La gent va sortir corrent, escapant d’una confrontació real. Diu Abramovic en una entrevista; http://vimeo.com/71952791

 

Yoko Ono, 10 anys abans, havia fet (per primera vegada) la performance “Cut Piece”. L’artista es disposava en un escenari i, amb unes tisores, demanava a la gent que tallessin un tros de les seves robes. Aquí, tot i la presència d’una càmera que grava les cares i el que fa cada un, passa una cosa semblant a la performance de Marina i es dóna també una escala d’agressivitat o d’abús malgrat un nivell més moderat.

 

Yoko Ono parlant després de la performance, va declarar que van tallar la roba no de la manera que ella esperava. Ella s’oferia com la pedra que espera ser esculpida. En comptes d’això els participants van voler saber que hi havia dins de la pedra. Fixeu-vos que només abusa del joc un jove principalment. Ja apareix prop del minut quatre i fa un tall sobre la tela d’un dels pits de Yoko Ono a manera de broma. No mira l’artista. Se senten rialletes fora de l’escenari. Tres minuts més tard torna a aparèixer prenent protagonisme i parlant al públic (s’estableix un suport als seus actes). Talla la samarreta i els sostenidors de Yoko. Ella visiblement s’incomoda. Percep la burla i l’abús, però segueix restant quieta, sense protestar.

S’ha vist una relació amb els famosos experiments de Philip Zimbardo a la presó de Stanford o el d’obediència de Stanley Milgram “Els perills de l’obediència” i, per descomptat que la té. Clar que, una altra vegada més, només s’ha valorat i popularitzat una part del experiment: la relació assetjador cap a la víctima. Com si no hi hagués relació de la víctima amb l’assetjador sol pel fet de la inactivitat d’un dels seus membres. Però la inactivitat és un acte en si mateix.

S’ha dit que els humans són éssers terribles i el fàcil que és deshumanitzar una persona que no es defensa. Aquesta és la conclusió que he vist acompanyant la performance de Marina. Bé, això és només una part però hi ha una altra conclusió no menys interessant en l’experiment.

S’ha donat només rellevància a una part dels experiments intentant respondre a l’ancestral pregunta sobre la naturalesa de l’ésser humà (Encara estem amb aquestes?). seva performance no revela que tothom sigui potencialment cruel. No tothom actua igual. Marina Abramovic , al vídeo se li nota un punt les ganes de sobresortir, de prendre protagonisme suscitant pena. Marina adopta el paper de màrtir. A algunes persones aquesta actitud desperta certs sentiments que poden anar des del rebuig, la indiferència o fins i tot la crueltat.

Philip Zimbardo va parlar tímidament, en una de les entrevistes, sobre les declaracions que havia recollit d’alguns dels alumnes que exercien el paper de carcellers. Deien que hi havia alguns dels alumnes amb el rol de presos no potenciaven una conducta sàdica. Amb ells, els carcellers, no eren capaços de traspassar aquesta línia: No van poder deshumanitzats. Què feien per evitar l’abús? Hi participaven activament i aconseguien esquivar-lo. No permetien que els carcellers els veiessin com a víctimes sense saber exactament com ho feien.

 Vol això dir que les víctimes es mereixen l’abús? Per descomptat que no. El que vol dir és que hi ha actituds que fan d’imant per a determinats abusos. La manca d’actuació és un bon reclam. També vol dir que l’art, si per un moment a observar i a pensar una mica, pot generar idees i opinions. Si deixem de banda el buscar només la bellesa plaent apareixen altres coses a valorar. I deixo aquesta imatge simplement per a la reflexió.

 I abans d’acomiadar-me només volia recordar-vos que els retallades en art i cultura van ser els primers a fer-se per part del poder. També van ser els primers també a deixar de formar part de les protestes als carrers.

N’estem fins els Borbons!

Ja tenim aquí el llibre editat per Angle Editorial; FINS ELS BORBONS on hi participen bona part dels dibuixants de El Web Negre.
Fotografia d’en Kap.
Aquest llibre vindria a ser el tercer d’una serie d’humor on El Web Negre hi ha estat vinculat d’una forma més o menys directe. El primer va ser Enfoteu-vos-en! Humor indignat contra la crisis, iniciativa de Kap (Jaume Capdevila) per la Fundació Arrels contra la pobresa, i amb la participació de 45 dibuixants.
baixa
El segon, ResCATallats, Humor independent contra la crisis, que va ser projecte íntegre de El Web Negre amb la participació d’una trentena de dibuixats.
9788415695103
I, ara, el nostre tercer llibre on des de El Web Negre s’ha fet la crida a la participació i s’han superat totes les expectatives de col·laboració ens fiquem amb els Borbons! És clar que si!
Ja podeu reservar el 15 d’abril a les 19.30 hores a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes quasi Gran Via, a l’antiga Herder).

Aelita, la pintora efímera

Fa mesos vaig comentar un vídeo d’una nena que empastifa el menjador dels seus pares i els seus pares en diuen art. Ara totes les mames se’m estan tirant a sobre amb comentaris sobre la meva falta de consideració per aquesta jove artista.

La conclusió que en trec, tot i que ja fa temps que ho tinc clar, és que si es confon l’art amb l’experimentació vital (gens criticable) d’una nena petita, és que hem fet molt malament les coses. Això és el fruït del fet que durant anys i anys els experts en art no s’hagin dignat a baixar al carrer a parlar de la seva pròpia feina.

Clica la imatge per accedir al vídeo.

Som uns analfabets en matèria de història de l’art i estètica. El fet de pensar que kandinsky, per exemple, feia guixades sense cap mena de sentit ho demostra.

Kandisky, Composition IV (1911)

Una altre cosa és que fer guixades pugui ser alliberador, terapèutic i absolutament necessari pel desenvolupament d’un nen, això és una altre cosa i jo mai ho posaria en dubte. Jo mateixa vaig ser una nena que no podia deixar de dibuixar!

Dir-li a la teva criatura que és una artista (entenc que una amb possibilitats per desenvolupar una carrera i tenir una producció, com si han tingut alguns artistes al llarg de la seva història) és, com a mínim, cruel. L’art requereix un esforç i una reflexió. L’art no és només l’aparença és mostrar el món abstracte o físic d’una forma que fins aquell moment no s’havia fet mai. Sempre ens ha sorgir la pregunta; per que així i no d’una altre forma?

Molts critiquem els concursos americans de bellesa, i potser hauríem de començar a plantejar-nos que pot representar en un futur el que li fan a l’Aelita. Esperem que quan creixi una mica la deixin fer la seva, no la exhibeixin més i que això quedi com una simple anècdota.

 Nena participant en un concurs de bellesa infantil.

Ara bé, veient que les seves obres es venen per xifres tant elevades com 12.900€ no crec que els seus pares la deixin massa tranquila: http://www.art-mine.com/artistpage/aelita_andre.aspx

Veurem si quan deixi de ser tant adorable i creixi tindrà el mateix interès artístic com va tenir Picasso, que si va ser un veritable nen prodigi.

 Picasso, Corrida de toros y palomas (1890). Tenia 9 anys.

Mapa de maratons, nits i festivals de cinema de “sang i fetge” arreu de Catalunya

De les trobades amb els amics a casa d’uns i d’altres per veure vídeos VHS de pel•lícules de terror i gore, com la mítica Braindead (o La teva mare s’ha menjat el meu gos) dirigida per Peter Jackson el 1993 o la saga de Sam Raimi The Evil Dead dels anys 80, els aficionats al cine B es van anar reunint a van anar prenent les espais públics organitzant les primeres maratons o festivals de cinema fantàstic.

Actualment podem trobar repartits arreu de Catalunya (i a la resta d’Espanya el fenomen és igualment expès) un bon número de festivals que es celebren durant tot l’any.

Reunir-se per veure pel•lícules o curtmetratges de “sang i fetge” o altres excentricitats properes al gènere fantàstic, o de terror per riure, cridar, comentar i passar una estona divertidíssima és una altre forma de viure el cinema. Aquell cinema que no es projecta a només “a les millors sales de cine”.

Aquesta corrent comença a esdevenir una nova forma de cultura i alhora de fer turisme; els aficionats poden conduir quilometres i quilometres, movent-se de punta a punta del territori, per assistir a una mataró o concurs de curtmetratges.

Molts d’aquests festivals porten més d’una quarantena d’anys en funcionament i altres no fa pas més de dues o tres edicions, però sigui el que sigui cada any n’hi ha més i l’afluència d’aquests que es podria creure que és escassa, cada any va en augment.

Aquests són els més coneguts i els mesos que es celebren cada any a Catalunya,

Sabadell. Febrer. Festival de Cine de Terror.

Aquest festival és ben nou. De fet, neix aquest any amb la seva primera edició.

Tarragona. Abril – Maig. El REC, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona.

Aquest festival compta amb una nit especial, la Nit Bizarra, amb un concurs de Curtmetratges, música i altres projeccions.

Lloret de Mar. Maig. El Festerror, el festival de terror de Lloret de Mar.

Badalona. Juliol. Cryptshow, apologia del gènere de terror i fantàstic.

És un dels que compta amb un número més gran d’assistents i seguidors. Paral•lelament també es celebren altres activitats com el concurs de relats de terror, fantasia i Ci-Fi.

Vic. Juliol. El festival de les Nits de Cinema Oriental.

Aquest festival compta cada any amb la Nit Golfa on es projecta una bona dosis de gore fet des de l’Orient. Cada any destaca la producció que ens arriba des de Japó amb títols com Rape Zombie del director Naoyuki Tomomatsu, ja un  habitual a Les Nits.

Cerdanyola del Vallès. Juliol. Fantosfreak a Cerdanyola del Vallès.

Un fantàstic concurs de curtmetratges a l’aire lliure.

Amposta. Agost. Fantastic Gore Festival de Amposta.

Girona. Octubre. Acocollonat! Setmana de Cinema Fantàstic de Girona.

Aquest any serà la segona edició amb una setmana on es combina les sessions dobles i triples de cinema B i Z amb el concurs de curtmetatges. L’any passat es celebrava al Cinema Truffaut, que va quedar petit davant el gran número d’assistents que hi va haver. Esperem que això fes despertar als responsables de cultura dels organismes locals del potencial que desperta la cultura popular a les terres Gironines i que es destini part del pressupost per cultura a aquest tipus de festivals.

Molins de Rei. Octubre. El Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei.

Aquest any celebren la seva XXXI edició.

Cadedeu. Octubre. Cardoterror, jornades cinèfiles.

Cardoterror sorgeix de la idea d’alguns membres d’El Cardot aficionats al gènere terrorífic.

Sitges. Octubre. El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

El festival de Sitges ha fet moltes voltes; Va començar com una gran festa del cinema independent, va passar per una etapa de cinema d’autor i intel·lectual – on va deixar de banda bona part dels seus orígens – i, ara, que ha assolit una madurada combinació de les dues coses. Des de fa un parell d’anys que podem gaudir de maratons temàtiques que ens fan sortir a trenc d’alba de la sala.

Val a dir que, malgrat l’èxit de les maratons multitudinàries, esperem que aquest any pugem tenir accés a les pel•lícules del festival, des de casa, a través del dispositiu FILMIN. Així estalviar-nos aquelles cues d’una hora i mitja i aquells preus abusius que cada any ens fan plantejar si val la pena seguir anant-hi, especialment ara que la oferta de festivals gratuïts és cada vegada més interessant.

Barcelona. Novembre. Festival de Cinema de Terror de Sants.

Més que un festival és un club amb més de 500 amics que es reuneixen cada any per deixar-se les cordes vocals amb una acurada selecció de les pel•lícules més horribles de tots els temps.

R.O.T.O.R és una de les pel·lícules meme del festival.  Dirigida, produïda i escrita per Cullen Blaine. Gaudiu de l’ambient de la sala el dia de la seva projecció.

Manresa. Novembre. Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa.

En aquest festival també hi ha racó dedicat als curtmetratges i sovint s’hi poden gaudir d’algunes joies del gènere fantastic i de terror.

Si voleu estar al dia dels festivals s’ha engegat una nova plataforma TAC (Terror Arreu de Catalunya) amb pàgina al Facebook on publiquen tota aquella informació rellevant.

Al marge dels festivals es celebren algunes festes inspirades en la pel•lícula The Rocky Horror Picture Show amb projeccions de pel•lícules on el públic es animat a fer una coreografia amb cançons i alguns balls. D’aquest tipus d’espectacle/festa en celebren, amb certa regularitat, el Club de fans RHPS a Barcelona principalment.

The Rocky Horror Picture Show és una pel•lícula dirigida el 1975 per Jim Sharman sobre el musical amb el mateix nom de Richard O’Brien.

Us deixem amb un dels curtmetratges més premiats i reclamats pel públic de tots els festivals on ha estat projectat; Brutal Relax del 2010 i dirigit per Adrián Cardona, Rafa Dengrá, David Muñoz.

Hola món!

La creativitat és la capacitat del ésser humà de trobar solucions originals als problemes quotidians.

Un país que no confia en la seva gent, ni en el valor de la seva creativitat, és un país condemnat a repetir una i una altre vegada els seus errors.

La creativitat és el motor de totes les cultures.

Roda de pedra (Ca. 3.500 a.C.)