Category: Museus i Exposicions

Principis bàsics d’una nova disciplina arqueològica: L’arqueologia virtual

Des de fa ja alguns anys, amb els avenços en els programes digitals que ha estat, juntament amb les xarxes socials, un dels majors canvis que s’han produït en matèria de noves professions, ha aparegut un seguit d’eines de disseny i edició en 2D i 3D per arqueologia. Si abans, els arqueòlegs que volien representar una reconstrucció tant per hipòtesis en els seus treballs, com per facilitar la comprensió en la difusió als visitants i públic general, només podia recórrer a un il·lustrador que, amb tècniques tradicionals de pintura, realitzés l’encàrrec avui dia poden realitzar-lo ells mateixos. Això feia que sovint calia recórrer a professionals de belles arts, sense coneixements profunds en el camp de l’arqueologia i la història. L’arqueòleg o historiador doncs només es valia de la comunicació amb l’artista a través dels esbossos que pogués aportar, fotografies i indicacions per tal d’aconseguir una peça final el màxim de rigorosa.

Amb la fotografia i els programes d’edició en 2D, com el Photoshop, Gimp o altres, aquesta tendència ha començat a canviar, ja que, cada vegada més són els mateixos arqueòlegs o experts que s’aventuren a aprendre a fer anar aquests programes amb agilitat. Els programes 2D juntament amb l’alliberació de programari com s’ha fet amb Blender ha aparegut una nova manera de fer arqueologia que partint dels jaciments passa a fer-se des d’una oficina amb un ordinador. És el que anomenem arqueologia virtual.

L’origen de Blender l’hem d’anar a buscar el 1988 lligat a l’estudi d’animació NeoGeo, co-fundat per Ton Roosendaal, del que va ser el director artístic i responsable de desenvolupament de programari. A partir de 1995, Roosendaal va decidir renovar l’aplicació de disseny 3D reescrivint totalment l’existent, i es va adonar que el resultat podria ser usat per artistes fora de l’estudi NeoGeo.

Va el 1998 quan Ton va crear l’empresa NaN (Not a Number) per al desenvolupament i la distribució gratuïta de Blender, una suite de creació 3D gratuïta, compacta i multiplataforma. Això introduïa un concepte revolucionari en el mercat: les eines de creació tridimensional eren extremadament cares, mentre que estava previst que Blender es finançaria mitjançant la venda de productes i serveis accessoris. No va acabar de funcionar, no generava prou beneficis però la comunitat no va deixar morir el projecte i avui dia, i a l’espera que després de l’estiu surti una nova versió, el projecte està més viu que mai gràcies a donatiu i col·laboracions amb empreses en actiu que desenvolupen i actualitzen el programa.

logo

https://www.blender.org/

No es pot dir que sigui un programa fàcil d’utilitzar, ja que requereixen hores i hores per arribar a dominar-lo. Però és possible que qualsevol persona, amb l’enorme quantitat d’ajudes i suport que la mateixa comunitat de Blender, aprengui a fer-lo anar i n’obtingui uns resultats sorprenents. És aquí on trobem arqueòlegs i historiadors que s’han endinsat en l’ús d’eines que, fins aquell moment, no formaven part del seu dia a dia.

Per tal de diferenciar l’arqueologia de l’art o del disseny, la pròpia comunitat de professionals del sector i les universitats, han vist la necessitat de fixar unes pautes per un bon i sobretot rigorós ús de la tecnologia. És per això que a Espanya, basant-se en l’anomenada Carta de Londres per la visualització assistida per ordinador del patrimoni cultural on es busca un consens internacional (http://www.londoncharter.org), han estat treballant en un esborrany que s’ha anomenat Els principis de Sevilla, principis internacionals de l’arqueologia virtual amb una voluntat de donar llum a algunes ombres o mancances que es detecten a la Carta de Londres. Es pot consultar l’esborrany aquí http://www.antrophistoria.com/2017/04/la-arqueologia-virtual-y-los-principios.html

Resumidament cal destacar la definició d’Arqueologia Virtual com aquella disciplina científica que té per objecte la investigació i el desenvolupament de formes d’aplicació de la visualització assistida per ordinador a la gestió integral del patrimoni arqueològic.

Per això es fixen uns principis bàsics que són, resumidament:

  1. La interdisciplinarietat: Qualsevol projecte que impliqui la utilització de noves tecnologies, lligades amb la visualització assistida per ordinador, al camp del patrimoni arqueològic, ja sigui per a investigació, documentació, conservació o difusió, deu estar avalat per un equip de professionals procedents de diferents branques del saber.
  2. La finalitat: Prèviament a l’elaboració de qualsevol visualització assistida per ordinador sempre ha de quedar totalment clar quina és la finalitat última de la nostra feina, és a dir, quin és l’objectiu final que es persegueix assolir.
  3. Complementarietat: L’aplicació de la visualització assistida per ordinador en el camp de la gestió integral del patrimoni arqueològic deu ser entesa com a complementària, no com substitutiva, d’altres instruments de gestió més clàssics però igualment eficaços.
  4. Autenticitat: La visualització assistida per ordinador treballa de manera habitual reconstruint o recreant edificis, artefactes i entorns del passat tal com es considera que van ser, és per això que sempre ha de ser possible saber que és real, veraç, autèntic i que no.
  5. Rigorositat històrica: Per aconseguir uns nivells de rigorositat i veracitat històrica òptims qualsevol forma de visualització assistida per ordinador del passat ha d’estar sustentada en una sòlida investigació i documentació històrica i arqueològica.
  6. Eficiència: El concepte d’eficiència aplicada al camp que ens ocupa passa inexorablement per aconseguir una ajustada sostenibilitat econòmica i tecnològica. Utilitza menys recursos per aconseguir cada vegada més i millors resultats serà la clau de l’eficiència.
  7. Transparència científica: Tota visualització assistida per ordinador deu ser essencialment transparent, és a dir, contrastable per altres investigadors o professionals, ja que la validesa, i per tant l’abast, de les conclusions produïdes per aquesta visualització dependrà en gran mesura de la capacitat d’altres per confirmar o refutar els resultats obtinguts.
  8. Formació i avaluació: L’arqueologia virtual constitueix una disciplina científica associada a la gestió integral del patrimoni arqueològic que posseeix un llenguatge i unes tècniques que li són pròpies. Com qualsevol altra disciplina acadèmica requereix programes específics de formació i avaluació.

3_render

Vídeo de la reconstrucció virtual de l’església de Sant Agustí de La Laguna (Tenerife): https://www.youtube.com/watch?v=QEM_ZV3vLPU

Per veure algunes mostres podeu consultar a https://sketchfab.com/juancarloslaiglesia
Per més informació podeu consultar el blog Patrimonio y tecnología https://parpatrimonioytecnologia.wordpress.com/

Anuncis

Si l’art fa lliure l’home i la dona, diguem que és una presa de pèl

Al Bòlit de Girona, el centre d’art contemporani, fa mesos – des de que va canviar el govern – que no s’hi troba art contemporani: Exposicions de menjars del món amb arbres dels desig, gimcanes fotogràfiques i, ara, està fent promoció de tallers per nens i famílies.

No es pas que sigui negatiu que hi hagi tallers per mainada o activitats dinàmiques per tothom, al contrari, però quan només hi ha això (com al ACVic) o la proporcció és desigual (com al Bòlit), es que la cosa està morta. Fes clic aquí.

Sap greu. Jo vaig estudiar historia de l’art i t’adones que vivim en un món on l’art només s’entén si ofereix un servei que, alhora, es pugui quantificar amb unes hores i traduïres en valor econòmic. Mai he sigut partidària del tot gratuït, no em mal interpreteu, jo em refereixo a un altre cosa.

Cara a cara amb una obra, sense guia, sense res més que tu i aquella obra molta gent, moltíssima de fet, sent un rebuig. Com si ens volguessin prendre el pèl o fer perdre el temps ja que allò d’allà davant “també ho sap fer el nostre fill”, “es que no em fa sentir res” o “no és maco”.

Desprès seran les mateixes persones que agraeixen aquestes activitats (les familiars o gimcames fotografiques amb l’Instagram) les que infravaloren una mostra d’art que pot fer reflexionar de forma gratuïta, i preferiran comprar-se l’últim llibre d’autoajuda per que se senten perduts en un món deshumanitzat.

Si hi ha una paraula que no pot faltar en una definició sobre què és l’art és: humà. L’art és la màxima expressió de l’ésser humà en tota la seva grandesa i en tota la seva insignificança.

“Venus of the rag”, del artista italiano -Póvera- Michelangelo Pistoletto (1933)

Veure el món per un forat; ahir i avui

“Mirar és anhelar, desitjar, mai simplement prendre llum, mai simplement recollir patrons i informació. Mirar és posseir o el desig de menjar, tenim objectes i posseïm cossos. No existeix el mirar sense la idea d’usar, posseir, tornar a posseir, apoderar, assegurar-se, apropiar-se, conservar, recordar i commemorar, celebrar, prendre prestat i robar ” (James Elkins)

Des d’unes poques monedes fins a pagar-ho amb la vida, com en mite de Diana i Acteó, el poder contemplar quelcom uns instants sempre ha tingut un preu.

El món es un espai ampli i el viatge no sempre ha estat a l’abast de totes les butxaques, és per això que el poder veure els racons del nostre planeta ens causa una fascinació especial.

Des de l’edat moderna que els gravats reproduïen aquests paisatges i escenografies urbanes que podien ser comprades i exhibides per aquella classe mitjana o mitjana-alta que voldria anar-hi o per demostrar que hi havia estat. Els europeus del segle XVIII i principis del XIX no acostumaven a viatjar; els viatges eren realment cars.

Ver mapa más grande

Barris i indrets. Pia Almoina (Imatge de la Catedral de Girona). Zona: La Força Vella.

Imatge extreta de l’Arxiu Municipal de Girona (veure aquí).

Més endavant les visions òptiques, pintades per dones i nens, eren exhibides amb una caixa òptica pels pobles. Amb aquell aparell es falsejava una certa il•lusió tridimensional i donava la sensació de realitat. Com si miréssim per una finestra a un altre món.

The Show (J.Young, 1707). Gravat. Col•lecció del Museu del Cinema.

El Museu del Cinema us proposa un viatge per diverses ciutats d’Europa a través de prop d’un centenar de vistes d’òptica del seu propi fons, moltes de les quals es mostren per primera vegada en públic. Entrada gratuïta a l’exposició. Més informació aquí.

Actualment les coses han canviat però l’atracció per la mirada no ho ha fet. Avui dia podem visualitzar el món a través de les nostres pantalles d’ordinador.

Imatge de la Catedral de Girona. A través de Google Maps.

Ens agrada mirar pel plaer de mirar simplement, però tot plegat va més enllà: Aquestes visions al passat són sovint tot el material del que disposen els historiadors de l’art per saber de l’existència d’un edifici desaparegut o modificat.

Són els testimonis d’una historia oblidada.