Category: CULTURA

Comentari al voltant del sorgiment de la cultura popular i la indústria cultural

La cultura tradicional es remunta a l’antiguitat en l’àmbit rural i té un vincle important amb el ritu; sigui la religió oficial o basat amb superstició. El seu treball, al contrari de l’alta cultura i la cultura popular, és un treball col·lectiu, no professional i anònim.

L’alta cultura es desenvolupa principalment com a contraposició a la cultura tradicional. En essència és una sofisticació elitista de la cultura dels pobles. S’origina durant el renaixement europeu amb la individualització del productor cultural. Té relació amb un fenomen que fins aquell moment no es donava en el món de l’art i és la reivindicació de l’artista per ser reconegut. A l’edat mitjana pocs noms conservem, ja que l’artista sovint tenia una consciència de si mateix com a artesà, i estava lligat a un taller que poques vegades en transcendia massa informació. El sorgiment d’aquesta voluntat de l’artista, o quasi atreviment, per deixar constància del seu nom, marca o petjada del seu taller per, sobretot motius econòmics, fa que els productors culturals de l’època comencin també a fer una tria. El nom de l’artista comença a ser més valorat per sobre altres artistes i que les peces tinguin un valor superior al material amb el qual està feta l’obra. A partir d’aquest moment, la firma de l’artista és un afegit i un signe claríssim de distinció, intel·lectualitat i bon gust respecta els altres mecenes i per tant alguns artistes seran molt cotitzats.

800px-rafael_-_escola_de_atenas

Rafael. L’Escola d’Atenes, 1509. El Vaticà

Al llarg d’aquests segles i fins a la primera meitat del s. XX, amb la segona guerra mundial, que es forja un patrimoni cultural que se separa del patrimoni anterior centrat amb un caràcter absolutament euro-centrista, amb les arrels en el món clàssic, i que es presentarà, amb aquesta voluntat elitista, com a “alta cultura”.

L’accés a aquest art, ja fos en la seva basant musical, teatral, pictòrica o fins i tot arquitectònica, exigia una iniciació específica a la qual no totes les capes de la població podien accedir. Serà a les escoles i sobretot a les universitats i altres centres on s’impartien coneixements, que es difondran les seves bases. La música, la pintura i el teatre es consumirà en locals especialitzats.

La cultura popular va lligada a la vida a les ciutats i neix amb el concepte de societat civil i amb les ciutats modernes. No és fruit d’un treball col·lectiu sinó de professionals (o aspiats a professionals). No és anònim, i el seu motiu principal és l’entreteniment. La cultura popular és filla del desenvolupament de la premsa, la tipografia, els avanços de l’acústica i dels instruments musicals i el seu contingut s’origina a partir d’una reivindicació revolucionària; que l’alta cultura pugui ésser per les capes mitjanes (en aquell moment lligat al ressorgiment de la nova burgesia) de la societat. Volen gaudir dels mateixos divertiments que estan reservats a la noblesa o la monarquia. No trenca, doncs, amb l’alta cultura, ja que el que fa és buscar nous continguts artístics i estètics lligats, en contingut, al naixement dels partits socialistes que citen l’obrer, el miner, el miserable de les ciutats al centre d’interès del nou art.

800px-ciutadella_-_indc3bastria

Industria, de Agapit Vallmitjana i Barbany (1884).

No deixa d’existir una alta cultura que se segueix desenvolupant al voltant de l’estat, però al voltant del nou aparell de la cultura popular creix i s’amplia a totes les capes de la població lligades al món de la bohèmia, els teatres populars, els diaris, les sales d’exhibició populars i fins a la prostitució. També s’incorpora a aquest nou desenvolupament artístic la dona, que es veia exclosa de l’alta cultura (amb l’accés a l’escola, sobretot les de secundària i les universitats, vetat). La dona comença a consumir amb fins recreatius novel·les, exposicions d’art, revistes de moda i altres activitats.

Els xocs entre realitats socials que es produeixen a finals del s. XIX reclamen una nova organització política, econòmica i cultural: La Proletariat Culturel durant la revolució russa reivindica la socialització de l’alta cultura per tal que s’obri al món de la producció industrial i a la producció seriada per tal que arribi a tothom. Veien aquest èxit, autors com Brecht, que pretenia educar a les masses a través de l’espectacle, i el nazisme les va mobilitzar per aquests mitjans. Adorno i també Horkheimer són els primers a parlar d’indústria cultural i identifiquen ja aquesta nova cultura no un comportament que parteix de més masses, sinó que són preses pels totalitarismes que fomenten un sistema productiu capitalista. Les reivindicacions socials es dilueixen i passa a ser un monstre generador d’alienació social.

Adorno, Horkheimer i el propi Benjamin alerten d’aquesta dependència o alienació social en benefici al sistema capitalista afavorit per grans grups econòmics i estats imperialistes. És, una vegada més, el control de les vies de comunicació o exhibició, d’aquestes mostres de cultura, el que marca un filtre i que exclou a la població, fins i tot al mateix artista o ens creatiu, de la indústria.

No podem negar la vinculació entre l’art popular i política, ja que des de la revolució russa es van aconseguir modificar ideologies. No és d’estranyar que els estats democràtics o no s’adonin del seu poder i en vulguin controlar els continguts ideològics actualment. A partir de la segona guerra mundial l’aparell culte comença a competir amb aquesta indústria cultural: el cine, la fotografia, la radio i la televisió que produeixen per les grans masses. El cinema i la fotografia, fins i tot, desenvolupen una estètica pròpia. La música, primer amb les “big bands” de jazz, ja des dels anys 30 i sobretot 40, i després amb els grans concerts de rock, mouen tota una generació de joves que, als anys 60, es mouen al voltant del rebuig a la guerra del Vietnam.

31690bab990e45c017ff8fb8b0b1834d

Woodstock ’69

Internet podria ser el darrer mitjà no dominat completament per aquests grups econòmics i estats imperialistes, però ens hem de preguntar fins quan això serà així. Ja fa temps que els acords entre països veten l’accés lliure de dades dins o fora els nostres països, la legislació corre en contra qualsevol expressió que atempti contra l’ordre establert, i els filtres dels grans buscadors o plataformes de xarxes socials juguen a fomentar uns o altres continguts.

inicial_google

PER QUÈ NECESSITEM LES HUMANITATS? CONVIURE AMB ELS CLÀSSICS PER VIURE EL PRESENT

proust

Una pregunta difícil de respondre perquè implica el reconeixement de la nostre pròpia fragilitat amb una certa nuesa. Les humanitat, com la pròpia paraula indica, fa referència a tot allò que ens fa profundament humans; és un mirall del que som i hem estat. El tot que ens acompanya mentre caminem sols al marge del precipici.

Aïllar-nos d’aquesta projecció que ens retorna l’art i la cultura de la nostra pròpia essència, és la crueltat en la que ens veiem immersos als nostres dies.

Només dels millors experts en estètica com és Xavier Antich (un dels meus pocs professors a la Facultat de Lletres de la UdG que m’enorgulleix realment haver pogut escoltar) ha contestat a aquesta pregunta en una conferència a ESADE. La podeu escoltar fent un clic,

boton_altavoz

Qui pensi que no hem perdut massa amb les retallades en cultura, li recomano ferventment aquesta conferència. Més que ensenyar als nostres joves si cal més que sàpiga recitar en un examen la matèria A que la B (que proposa la oposició), el que veritablement és perillós és el pensament crític. Per això el que primer es va retallar va ser en cultura. Una persona culte, critica i conscient de la seva pròpia grandesa és lliure i perillosa pels que volen controlar en benefici propi una majoria.