Category: Art

Algunes referències iconografiques sobre el quadre: El gran dia de Girona

El gran dia de Girona va ser pintat entre 1863* i 1865 per Ramon Martí Alsina però resta inacabat ja que l’encariment d’execució d’una obra mida XXL, com és aquesta, va precipitar que passes a la subhasta. És actualment la pintura més gran de Catalunya (fa 11’90 x 5’40 metres) i es pot veure exposat a l’Auditori Josep Irla a la Seu de la Generalitat a l’antic Hospital de Santa Caterina. La història del recorregut que va fer l’obra, des de les mans de l’autor fins la seva actual ubicació (i +).
En aquest post ens centrarem en el tema de l’obra. Representa la Guerra del Francés a Girona, uns fets succeïts 50 anys abans i pels que es va documentar als fons que hi ha a Girona sobre la guerra sobretot pel que fa a les armes i els vestits de l’època. L’obra va ser pintada a la sala gran del Casino de Sans.

Ramon Martí Alsina, El gran dia de Girona (Ca. 1865) Imatge de Patrimoni gencat (i +).L’obra concretament representa el setge de Girona del 19 de setembre de 1809, dia en que Girona va resistir els assalts massius dels francesos. Cal deixar ben clar que l’obra de Martí Alsina, tot i basar-se en uns fets reals, la plasmació de les escenes i elements del quadre responen al mite que s’havia generat al voltant dels setges. Per tant és una lluita idealitzada d’un conjunt de fets històrics produïts el 1809.

Plasma la idea que Girona, una petita i gens preparada ciutat, població i exercit en cooperació va resistir contra el que era en aquell moment el gran invasor d’Espanya i el millor exèrcit del món. Això no és cert del tot des del punt de vista històric ja que a Girona els setges van ser realment dos (20 i el 21 de juny de 1808) i la unió entre l’exercit i la població es va donar però no de la forma tant heroica com es mostra a l’obra; en els moments culminants va ser, evident, l’exercit el que va mantenir-se contra els assalts. També es sobreestima l’actuació del general Álvarez de Castro (1) que es situa en un lloc destacat de la pintura.


El punt en que es concentra l’acció pretén representar el lloc on històricament s’hi havia obert la bretxa més grossa durant l’atac d’aquell 19 de setembre.

Una de les figures femenines que podem veure en un primer pla fa referència a les dones de La Companyia de Santa Bàrbara (4) que van ser un grup de dones que es va fer a la lluita i a la cura dels ferits en alguns punts estratègics de la ciutat així com l’hospital de Santa Caterina.

Si voleu conèixer més sobre el que va succeir realment en aquella ocasió és molt recomanable l’article de Genís Barnosell titulat Memòria de la Guerra del Francès (2): El “Gran dia de Girona” al bloc Cròniques Contemporànies vinculat a la versió on-line de la revista Sàpiens. (i +)

ITINERARI: Clica aquí o a la imatge per veure com arribar des de la Plaça Catalunya, al centre de Girona, a tots els punts que es veuen representats al quadre o que resulten d’interès.

Per consultar la font original que es va publicar a la premsa gironina sobre els fets del dia que narra el quadre clica aquí. Es tracta del Diario de Gerona del dia 19 de setembre de 1809 que ha estat digitalitzat per l’Arxiu Històric de Girona i a disposició de la seva consulta a la xarxa.Si ens preguntem per què l’autor va escollir aquest tema i no un altre ens adonem del valor reivindicatiu que té aquesta història; Martí Alsina va voler reflectir un ideal de resistència contra un invasor opressor en defensa dels seus ideals republicans catalans.

Ramon Martí Alsina (Barcelona, 1826-1894) es va formar a Barcelona on va viure la major part de la seva vida i on podem centrar la seva producció. Se l’ha considerat un dels màxims representants del realisme català a la segona meitat del s. XIX tot i que al llarg de la seva vida va evolucionar cap un impressionista d’influència francesa.

La pintura independentment dels fets històrics si que se situa en un lloc molt concret de la muralla de Girona; a la zona de Torre Gironella. i +)

És el quadre de dimensions més gran de Catalunya. Per que us feu una idea és gairebé el doble que El Guernica de Picasso.

El Gran dia de Girona va ser pintat per Ramon Martí Alsina (1826-1894) i representa la Guerra del Francés a Girona. Aquí pots saber més coses sobre el tema del quadre, a continuació ens referirem al viatge que va fer una obra de tal magnitud des de que va ser pintat, fa prop de 150 anys, fins avui dia.

La historia del seu redescobriment és curiosa com ho és la forma en que ha hagut de ser mogut un quadre d’aquestes mides de l’indret on feia més de 70 anys estava emmagatzemat, al MNAC (El Museu Nacional d’Art de Catalunya), després al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat.

Cronologia del viatge recorregut pel quadre és amplia i passa en diverses ocasions de mans públiques a mans privades. Fins i tot en un moment el mateix Dalí, gran admirador de l’obra de Martí Alsina, es planteja comprar-la per la seva pròpia col•lecció.

1. Ramon Martí Alsina hi treballa entre el 1863 i 1865. Té la intenció d’anar a concurs ja que en aquell moment i des de feia ja alguns anys els artistes deixen de treballar exclusivament si se’ls fa un encàrrec i passen a fer obra per iniciativa pròpia. En aquest moment hi havia alguns concursos a Espanya que eren, com també succeeix avui dia, una via que tenia l’artista pel seu reconeixement i per la venta de obra. Cal tenir present que és una obra inacabada i el seu gran cost en va precipitar la venta però no de la forma en que hagués volgut el seu autor. El Gran dia de Girona no va arribar a concursar en cap concurs sinó que va ser subhastat públicament.

2. El compra l’arquitecte Joan Font i Sangrà. El deixa per ser exposat al Palau de Belles Arts el 1898 ja que la seves grans dimensions el fa difícil de mantenir.

3. Joan Font i Sangrà el 1929 el cedeix en donació al Museu de Belles Arts de l’Ajuntament de Barcelona i s’exposa al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts. Podrà ser visitat pel públic fins el 1939.

4. Guerra Civil – una bomba malmet el sostre de la galeria on està exposat el quadre i això fa que durant mesos l’aigua de la pluja vagi vent malbé l’obra.

5. 1939 – S’enrotlla i es deixa al magatzem del MNAC. Està molt danyat. Mentre està al MNAC es coneix una episodi en que el propi Dalí, interessat per adquirir l’obra, demana que sigui desenrotllat per poder-lo veure però la habitual lentitud en matèria d’art i cultura fa que no aconsegueixi veure’l.

6. Trasllat per ser tractat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. Aquí pots conèixer més sobre el seu tractament i estudi. Va ser gràcies a la col•laboració de diverses institucions que l’obra, per fi, sigui restaurada i pugui ser exposada.

7. Instal•lació del quadre a l’Auditori de Santa Caterina de Girona a la Seu de la Generalitat (antic edifici de l’hospital de Santa Caterina). El dia 23 de Novembre es va celebrar la inauguració de la instal•lació. En podeu llegir més clicant aquí.

………………………………………………………………………….

Text: Meritxell Gil

* Hi ha dubtes sobre la data d’inici de l’obra però sabem segur que va ser pintada abans del 1865.

……………………………………………………………….

BARNOSELL, Genís. Memòria de la Guerra del Francès (2): El “Gran dia de Girona”. A: Cròniques Contemporànies (Sàpiens) [en xarxa]. [22/10/2010]. Disponible a: http://blogs.sapiens.cat/croniquescontemporanies/2010/10/22/memoria-de-la-guerra-del-frances-2-el-gran-dia-de-girona/

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El quadre “El gran dia de Girona” de Martí Alsina, en la darrera fase de restauració. A Gencat. [Publicat el 2 de febrer de 2010]. Disponible a la web: http://www.gencat.cat/cultura

Diario de Gerona, [1809-09-19, p. 1-4]. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Disponible a: http://www.girona.cat/sgdap

XUNCLÀ, Fèlix. “El gran dia de Girona” i Ramon Martí i Alsina. A: Pedres de Girona [en xarxa]. Disponible a:

http://www.pedresdegirona.com/reportatges/separata_gran_dia.htm

XUNCLÀ, Fèlix. La història: els fets del 19 de setembre de 1809. A: Pedres de Girona [en xarxa]. Disponible a:

http://www.pedresdegirona.com/guerra_frances/diari_girona_19_9_9_a.htm

Podem veure a la pintura, de fons, les torres de la Catedral de Girona (2) i l’Esglèsia de Sant Fèlix (3).

Webs Consultades

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El quadre “El gran dia de Girona” de Martí Alsina, en la darrera fase de restauració. A Gencat. [Publicat el 2 de febrer de 2010]. Disponible a la web: http://www.gencat.cat/cultura

GARCÍA Moreno, Beatriz. El MNAC restaura “El gran día” de Martí Alsina. A Logopress, revista de arte. [Publicat el 20 de Setembre del 2009]. Disponible a la web: http://www.revistadearte.com/2009/09/20/el-mnac-restaura-%E2%80%9Cel-gran-dia%E2%80%9D-de-marti-alsina/

RIBIERA, Carles. L’històric quadre de Martí Alsina sobre els setges anirà a la seu de la Generalitat a Girona. A El Punt [Publicat el 27 de Maig del 2009]. Disponible a la web: http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/42020-lhistoric-quadre-de-marti-alsina-sobre-els-setges-anira-a-la-seu-de-la-generalitat-a-girona.html

Altres referènciesLes imatges han estat extretes de les seguents webs:

Imatge del pintor Ramon Martí Alsina.

Imatge del Museu de Belles Arts de Barcelona.

Imatge de la Guerra Civil, Nens en un carrer de Madrid de Robert Capa a finals de 1936.

Fotografia del MNAC.

Fotografia de la ubicació del quadre.

 

Anuncis

Un passeig per l’art del reaprofitament a Girona

Tot i que de tant en tant surt a la llum alguna notícia d’algun robatori d’art, mai havia estat tot el patrimoni cultural tan protegit com avui en dia. No entrarem aquí si les lleis de patrimoni compten amb el recolzament econòmic suficient per que puguin portar-se a terme, però si direm que en la legislació actual tant el patrimoni material com l’immaterial està força bé representat, valorats i sobretot protegit. Només cal fer una ullada al passat per adonar-nos dels canvis.

Des de l’antiguitat, sobretot des del s. XV durant el Renaixement, es feien inventaris de totes aquelles peces que els grans mecenes compraven però, que passava amb les obres menors o que estaven a l’abast de tothom? Doncs que no hi havia el més mínim control. De fet, a Espanya, fins als anys 70 no es comença a catalogar seriosament el nostre llegat cultural.

Abans es sostreien moltes peces decoratives d’edificis en èpoques en que es feien obres o si aquest era abandonat, cosa que passava més sovint del que ens podem pensar.

Usant una fotografia de les obres del Claustre de la Facultat de Lletres de Girona com exemple, us podeu fer una idea de tot el material que moltes vegades restava a la intempèrie durant mesos mentre se’n modificava un estil, s’engrandia una zona, es reconstruïa quelcom que s’havia enderrocat, etc.

 

Se sap que a Empúries, l’assentament grec conservat més important del sud d’Europa, durant l’Alta Edat Mitjana (s. III – IX) s’havien cremat escultures de marbre segurament romans per obtenir calç (el marbre cremat es converteix en calç) i així usar-lo per construir cases (com a morter).L’altre dia passejat per Girona vaig poder identificar algunes peces de decoració incrustades en algunes facanes d’edificis que de ben segur formaren part, en un altre temps, d’un altre edifici proper (una església, catedral, palau …).

Aquesta peça pertany a la porta d’edifici actual. Es tracta d’un habitatge privat al Carrer Pedret a Girona. És un fragment d’estil Gòtic, del s. XIV i es tracta de la decoració d’unes columnetes d’on arrencarien les arquivoltes d’una finestra, és a dir, aquesta part:

Finestra Gòtica.

És molt possible que hagués format part de la decoració gòtica de la Catedral de Girona per la proximitat d’aquest edifici. Sabem que al s. XVIII és va fer la renovació de la façana del gòtic a la barroca actual, i segurament en aquell moment una peça es va extraviar. Pensem que per nosaltres ara té un valor artístic evident però en aquell moment era simple runa.

En tenim una altre mostra a la façana de la casa de l’Ardiaca de Girona. Un Ardiaca és un religiós que s’administra una catedral i qui millor per aconseguir les millors peces gòtiques que sobraven de la catedral quan es van fer les obres?

La part de dalt és clarament una finestra gòtica i la de baix seria la part de sota d’una finestra com la primera (o la mateixa per que la pedra és igual). Es veuen els fusts i les bases de les columnes. També és veuen una mica els capitells que ens indiquen que seria una finestra un pel baixa.

Això és una mènsula encara que no se d’on podria haver sortit. Està en un edifici que fa cantonada al Carrer Lledoners. Per l’estil del cap diria que és gòtica però pel tipus de tocat que porta la dona esculpida podria ser d’un gòtic tardà pròxim al segle XV. Podria haver pertangut a un sarcòfag que estaria dins de la Catedral o del claustre, però no ho puc assegurar.

Aquesta és la fotografia d’una mènsula que aguanten el balcó d’un edifici. Segurament, en un moment del passat, la que forma part de l’edifici va ser concebuda per una funció semblant a aquesta: un element de suspensió (ex. Un sarcòfag).

Doncs ja veieu quantes històries poden explicar els nostres edificis. Seguiré passejant i si em trobo més d’aquestes us les intentaré fotografiar i penjar aquí. Seria interessant recopilar-ne més i fer-ne una petita ruta urbana. De moment podeu consultar les seves ubicacions clicant aquí (també podeu imprimir a mode de guia el mapa).

Text i fotografies: Meritxell Gil Calonge.……………………………………………………………………………….

Si esteu interessats en encarregar una ruta semblant, a nivell particular o des de l’àmbit privat, al vostre poble o ciutat poseu-vos en contacte aquí.

 

Walter Benjamin penja fotos a l’Instagram

Corre per internet una broma en cadena que ve a dir que no s’és un bon fotògraf per tenir molts seguidors a l’Instagram. Crec que va la mar de bé donada la histèria de “Roberts i Robertas Kincaids” que hi ha pels carrers ara que una càmera bona digital et surt per menys de 500 € (i que amb un mòbil bo un també s’apanya). Jo no sóc una experta en fotografia, però em venia de gust comentar alguna cosa a propòsit de la fotografia, la seva història i la estètica.La primera foto de la història és aquesta. Segur que molts ja ho sabeu però els que no, endevineu el què és?

No és una taula. La sol·lució aquí.

Després 8 hores d’exposició Nicéphore Niépce seva va aconseguir aquesta imatge. Roland Barthes, del que parlarem més endavant (un altre dia), va proposar una altra fotografia més antiga (uns 3 anys abans) d’un plat de menjar*1 però oficialment aquesta és la primera foto de la història.

Els que no sabéssiu el que és, segurament heu estat una estona intentant veure alguna cosa entre tanta ombra abstracte. La majoria haureu dit que es tracta d’un pupitre o d’una taula amb una persona reclinada, i que sembla més un dibuix que alguna cosa real. És en el moment en què se’ns revela que es tracta d’un paisatge urbà quan, en a majoria de nosaltres, tot pren un sentit i és molt possible que experimenteu una mena de sensació de fascinació enrarida en saber que es tracta d’alguna cosa que va existir fa gairebé 200 anys. És com fer una ullada a l’altre cantó d’una porta al passat.

Us adoneu que és la primera imatge de la història en la qual no ha intervingut directament la mà de l’home? En qualsevol museu, es pot contemplar el passat a través de la mà, la mirada i la interpretació de un artista en una pintura. Podem saber com eren els edificis, les cares, les vestidures del s. XVI gràcies al fet que una persona d’aquesta època les contemplar de la realitat i que, gràcies al seu talent, ens les interpretar i reproduir per a nosaltres. Mai fins aquesta fotografia es ha pogut veure la realitat (o el més pròxim a ella) directament.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Simone Martini, Anunciació. Obra del Gòtic – Pieter Brueghel, el vell, Provervios. obra del s. XVI – Litografia del Museu del Prado del s. XIX, obra neoclássica i, finalment, la fotografia de Joseph Nicéphore Niépce de 1826.

Així que l’autor passa de ser un tot (el creador) a ser, amb la fotografia, un mer primer motor, el que prepara la càmera, la deixa en un punt i espera que la realitat es plasmi en una placa untada amb alguns components químics. Poc més. L’autor de l’obra es dissol quan parlem de fotografia. I desapareix del tot quan parlem de les còpies que es poden treure d’una fotografia. La reproductivilitat de la fotografia (i de les altres arts arribada la tecnologia) és una de les coses que defineixen la modernitat i un dels principals temes que apunta Walter Benjamin.

 Benjamin era  jueu i va viure a l’Alemanya Nazi i, per si fos poc, era partidari del marxisme. Es suïcidar a Portbou (Alt Empordà) quan escapava dels nazis per anar a Nova York.

Fotografia del memorial a Walter Benjamin a Portbou de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin parla d’alguna cosa al que diu, l’aura*2 d’una fotografia que és quelcom efímer, però que ha originat que hagueu tingut una sensació de pèrdua i fascinació alhora amb aquesta primera obra que us he mostrat a dalt. Una cosa que està en les fotografies antigues, les del segle XIX (o anteriors), i que donen visibilitat a alguna cosa invisible. En elles hi ha alguna cosa més del que es veu, com si portessin els anys sobre. La primera vegada que s’adona d’això serà amb la fotografia d’un nen. aquesta:

Es tracta d’una foto de Kafka als 6 anys.

Benjamin que coneix l’obra de Kafka i la seva vida perquè és posterior a la seva mort, creu que està davant una cosa llunyana, un temps perdut. Res ens fa tant conscients del pas del temps com una foto i més si sabem de la vida d’aquesta persona, la seva època, les seves llibres, els seus patiments, les seves passions… Estem contemplant la imatge d’alguna cosa llunyà, d’un difunt el temps es va esvair.

Tenint en compte això, creieu que fer una fotografia és immortalitzar un instant per portar al nostre present o seria més bé atrapar i matar un instant del passat? Benjamin es decanta per la segona opció. I en aquest punt em fa pensar una altra vegada en l’allau de fotografies que es prenen cada dia, a tot el món. Pujar tanta fotos de peus a la platja o de postres a mig menjar o qualsevol altra cosa a Instagram, no serà matar els instants d’algunes de les nostres vivències d’aquest?

 

Es diu que els Japonesos no viuen les seves vacances en el moment en què hi són sinó la resta de l’any, quan miren les fotografies que han pres. Crec que cada dia anem més en aquesta línia amb la diferència que ja no és només el temps de les vacances, sinó la quotidianitat. I quan es gaudeixen d’aquestes fotos? Segurament aquestes fotos no es fan per al record, ni per gaudi propi sinó perquè els altres ens afalaguin amb els seus “m’agrada”, i així oblidar una estona la trista vida que portem tots en general.

El cas és que si Walter Benjamin aixequés el cap i es topés amb Instagram penso que tindria una reacció doble: primer d’entusiasme per veure una aura en aquestes fotografies. Un aura que les apropa al pictòric, i ens donen la sensació que estem davant una cosa única i irrepetible. És clar que quan s’assabentés que aquesta “aura” és un filtre cutre i prefabricat (ni tan sols està treballat calibrant capes i canals en el Photoshop) no dubto que se sentiria profundament defraudat.

No s’impregna el pas del temps usant un filtre de Instagram, per molt que intenti reproduir els colors sobre-exposats per anys i anys d’exposició a la llum solar. Una obra d’art, com ho és una fotografia, està lligada a un temps i a un espai. Una única fotografia en paper, l’objecte, es degrada. Se li s’adhereix el pas del temps i la hi distingeix de qualsevol altra obra, fins i tot si es tracta d’una còpia. Per això les fotos de Instagram són fotografies de consum immediat; clico “m’agrada” i a una altra cosa! No queden, no ens canvien, ni ens fan pensar.

Foto de Instagram dels peus d’algú. Si no sou fetitxistes, a qui carai li interessen els peus dels altres? No ho entenc.

Amb la fotografia digital i les galeries de fotos penjades a internet es trenca l’aura i es desvinculen d’aquest temps i aquest espai. Benjamin mai va dir que això fos una cosa negativa, i jo no li vaig a portar la contrària, sinó una característica del seu temps i alguna cosa relacionada amb la ideologia dels seus dies.

No dubto que les fotografies “amb l’aura retocat” no n’hi hagi que siguin ben cuques. Hi ha fotografies precioses a Instagram, i penjades als murs de Facebook o distribuïdes per Twitter … Tan boniques com ho és un jersei nou en l’aparador del Berska*3.

Aquesta sóc jo amb una aura de Photoshop de capes multiplicades i algun que altre filtre predefinit o dues, no es. Tot molt poètic i profund.

Meritxell Gil.

……………………………….

* 1. Un plat de menjar, sí, com a Instagram.

* 2. En grec “aura” és “exaltació o irradiació sensible”.

* 3. De debò: hi ha fotos bé xules. Ara que no vagin a enfadar tots els que pengeu fotos a Instagram. Jo faig una reflexió des de l’art contemporani i l’estètica. Les vostres fotos segur que són molt guapes però la tendència general és fer fotos inconsistents i avorrides.

Encara aprenc

Aquest és un dels últims dibuixos que a fer Goya, i una de les meves obres preferides. No és pas per la seva espectacularitat, ni gran mostra d’habilitat sinó pel que ens explica.

“Aún aprendo”( “I am still learning”), Goya, Àlbum G 54 Al Museu del Prado de Madrid.

Els últims anys d’un ancià, amb fama merescuda de vell rabiüt, van ser plàcids i feliços. “Aún aprendo”, diu. L’art no és només bellesa, és aquell instant subtil on es revela una veritat humana immutable.