APROFITATS, MÀRTIRS I ART

Com ens agraden els màrtirs… Fa uns dies s’ha vist per les xarxes socials el record d’una performance anomenada “Rhythm 0” de Marina Abramovic el 1974. L’artista va dir als espectadors que no es mouria durant sis hores, sense importar el que li fessin. En una taula, prop, va posar 72 objectes que es podien usar de manera destructiva o plaent, des de flors, plomes fins ganivets i una pistola carregada. Llavors va dir als espectadors que usessin els objectes com ells volguessin. Al principi, els espectadors van ser pacífics i tímids.

 

 

A la poca estona es va crear una atmosfera agressiva: li van tallar la roba, li van enganxar roses, una persona la va apuntar amb l’arma al cap i una altra li va treure. Després de exactament 6 hores, com estava planejat, va començar a caminar cap al públic. La gent va sortir corrent, escapant d’una confrontació real. Diu Abramovic en una entrevista; http://vimeo.com/71952791

 

Yoko Ono, 10 anys abans, havia fet (per primera vegada) la performance “Cut Piece”. L’artista es disposava en un escenari i, amb unes tisores, demanava a la gent que tallessin un tros de les seves robes. Aquí, tot i la presència d’una càmera que grava les cares i el que fa cada un, passa una cosa semblant a la performance de Marina i es dóna també una escala d’agressivitat o d’abús malgrat un nivell més moderat.

 

Yoko Ono parlant després de la performance, va declarar que van tallar la roba no de la manera que ella esperava. Ella s’oferia com la pedra que espera ser esculpida. En comptes d’això els participants van voler saber que hi havia dins de la pedra. Fixeu-vos que només abusa del joc un jove principalment. Ja apareix prop del minut quatre i fa un tall sobre la tela d’un dels pits de Yoko Ono a manera de broma. No mira l’artista. Se senten rialletes fora de l’escenari. Tres minuts més tard torna a aparèixer prenent protagonisme i parlant al públic (s’estableix un suport als seus actes). Talla la samarreta i els sostenidors de Yoko. Ella visiblement s’incomoda. Percep la burla i l’abús, però segueix restant quieta, sense protestar.

S’ha vist una relació amb els famosos experiments de Philip Zimbardo a la presó de Stanford o el d’obediència de Stanley Milgram “Els perills de l’obediència” i, per descomptat que la té. Clar que, una altra vegada més, només s’ha valorat i popularitzat una part del experiment: la relació assetjador cap a la víctima. Com si no hi hagués relació de la víctima amb l’assetjador sol pel fet de la inactivitat d’un dels seus membres. Però la inactivitat és un acte en si mateix.

S’ha dit que els humans són éssers terribles i el fàcil que és deshumanitzar una persona que no es defensa. Aquesta és la conclusió que he vist acompanyant la performance de Marina. Bé, això és només una part però hi ha una altra conclusió no menys interessant en l’experiment.

S’ha donat només rellevància a una part dels experiments intentant respondre a l’ancestral pregunta sobre la naturalesa de l’ésser humà (Encara estem amb aquestes?). seva performance no revela que tothom sigui potencialment cruel. No tothom actua igual. Marina Abramovic , al vídeo se li nota un punt les ganes de sobresortir, de prendre protagonisme suscitant pena. Marina adopta el paper de màrtir. A algunes persones aquesta actitud desperta certs sentiments que poden anar des del rebuig, la indiferència o fins i tot la crueltat.

Philip Zimbardo va parlar tímidament, en una de les entrevistes, sobre les declaracions que havia recollit d’alguns dels alumnes que exercien el paper de carcellers. Deien que hi havia alguns dels alumnes amb el rol de presos no potenciaven una conducta sàdica. Amb ells, els carcellers, no eren capaços de traspassar aquesta línia: No van poder deshumanitzats. Què feien per evitar l’abús? Hi participaven activament i aconseguien esquivar-lo. No permetien que els carcellers els veiessin com a víctimes sense saber exactament com ho feien.

 Vol això dir que les víctimes es mereixen l’abús? Per descomptat que no. El que vol dir és que hi ha actituds que fan d’imant per a determinats abusos. La manca d’actuació és un bon reclam. També vol dir que l’art, si per un moment a observar i a pensar una mica, pot generar idees i opinions. Si deixem de banda el buscar només la bellesa plaent apareixen altres coses a valorar. I deixo aquesta imatge simplement per a la reflexió.

 I abans d’acomiadar-me només volia recordar-vos que els retallades en art i cultura van ser els primers a fer-se per part del poder. També van ser els primers també a deixar de formar part de les protestes als carrers.
Anuncis