Krei24, Cultura creativa és un espai de reflexió, suport i difusió a la creació, l’art i al patrimoni cultural a les Comarques Gironines. Tenim nova web! La presentació de la nova web està prevista el setembre del 2018 però pots donar avui mateix un cop d’ull a la versió beta:
Ramon Martí Alsina, El gran dia de Girona (Ca. 1865) Imatge de Patrimoni gencat (i +).L’obra concretament representa el setge de Girona del 19 de setembre de 1809, dia en que Girona va resistir els assalts massius dels francesos. Cal deixar ben clar que l’obra de Martí Alsina, tot i basar-se en uns fets reals, la plasmació de les escenes i elements del quadre responen al mite que s’havia generat al voltant dels setges. Per tant és una lluita idealitzada d’un conjunt de fets històrics produïts el 1809.
Plasma la idea que Girona, una petita i gens preparada ciutat, població i exercit en cooperació va resistir contra el que era en aquell moment el gran invasor d’Espanya i el millor exèrcit del món. Això no és cert del tot des del punt de vista històric ja que a Girona els setges van ser realment dos (20 i el 21 de juny de 1808) i la unió entre l’exercit i la població es va donar però no de la forma tant heroica com es mostra a l’obra; en els moments culminants va ser, evident, l’exercit el que va mantenir-se contra els assalts. També es sobreestima l’actuació del general Álvarez de Castro (1) que es situa en un lloc destacat de la pintura.
El punt en que es concentra l’acció pretén representar el lloc on històricament s’hi havia obert la bretxa més grossa durant l’atac d’aquell 19 de setembre.
Una de les figures femenines que podem veure en un primer pla fa referència a les dones de La Companyia de Santa Bàrbara (4) que van ser un grup de dones que es va fer a la lluita i a la cura dels ferits en alguns punts estratègics de la ciutat així com l’hospital de Santa Caterina.
Si voleu conèixer més sobre el que va succeir realment en aquella ocasió és molt recomanable l’article de Genís Barnosell titulat Memòria de la Guerra del Francès (2): El “Gran dia de Girona” al bloc Cròniques Contemporànies vinculat a la versió on-line de la revista Sàpiens. (i +)
ITINERARI: Clica aquí o a la imatge per veure com arribar des de la Plaça Catalunya, al centre de Girona, a tots els punts que es veuen representats al quadre o que resulten d’interès.
Per consultar la font original que es va publicar a la premsa gironina sobre els fets del dia que narra el quadre clica aquí. Es tracta del Diario de Gerona del dia 19 de setembre de 1809 que ha estat digitalitzat per l’Arxiu Històric de Girona i a disposició de la seva consulta a la xarxa.Si ens preguntem per què l’autor va escollir aquest tema i no un altre ens adonem del valor reivindicatiu que té aquesta història; Martí Alsina va voler reflectir un ideal de resistència contra un invasor opressor en defensa dels seus ideals republicans catalans.
Ramon Martí Alsina (Barcelona, 1826-1894) es va formar a Barcelona on va viure la major part de la seva vida i on podem centrar la seva producció. Se l’ha considerat un dels màxims representants del realisme català a la segona meitat del s. XIX tot i que al llarg de la seva vida va evolucionar cap un impressionista d’influència francesa.
La pintura independentment dels fets històrics si que se situa en un lloc molt concret de la muralla de Girona; a la zona de Torre Gironella. i +)
El Gran dia de Girona va ser pintat per Ramon Martí Alsina (1826-1894) i representa la Guerra del Francés a Girona. Aquí pots saber més coses sobre el tema del quadre, a continuació ens referirem al viatge que va fer una obra de tal magnitud des de que va ser pintat, fa prop de 150 anys, fins avui dia.
La historia del seu redescobriment és curiosa com ho és la forma en que ha hagut de ser mogut un quadre d’aquestes mides de l’indret on feia més de 70 anys estava emmagatzemat, al MNAC (El Museu Nacional d’Art de Catalunya), després al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat.
Cronologia del viatge recorregut pel quadre és amplia i passa en diverses ocasions de mans públiques a mans privades. Fins i tot en un moment el mateix Dalí, gran admirador de l’obra de Martí Alsina, es planteja comprar-la per la seva pròpia col•lecció.
1. Ramon Martí Alsina hi treballa entre el 1863 i 1865. Té la intenció d’anar a concurs ja que en aquell moment i des de feia ja alguns anys els artistes deixen de treballar exclusivament si se’ls fa un encàrrec i passen a fer obra per iniciativa pròpia. En aquest moment hi havia alguns concursos a Espanya que eren, com també succeeix avui dia, una via que tenia l’artista pel seu reconeixement i per la venta de obra. Cal tenir present que és una obra inacabada i el seu gran cost en va precipitar la venta però no de la forma en que hagués volgut el seu autor. El Gran dia de Girona no va arribar a concursar en cap concurs sinó que va ser subhastat públicament.
2. El compra l’arquitecte Joan Font i Sangrà. El deixa per ser exposat al Palau de Belles Arts el 1898 ja que la seves grans dimensions el fa difícil de mantenir.
3. Joan Font i Sangrà el 1929 el cedeix en donació al Museu de Belles Arts de l’Ajuntament de Barcelona i s’exposa al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts. Podrà ser visitat pel públic fins el 1939.
4. Guerra Civil – una bomba malmet el sostre de la galeria on està exposat el quadre i això fa que durant mesos l’aigua de la pluja vagi vent malbé l’obra.
5. 1939 – S’enrotlla i es deixa al magatzem del MNAC. Està molt danyat. Mentre està al MNAC es coneix una episodi en que el propi Dalí, interessat per adquirir l’obra, demana que sigui desenrotllat per poder-lo veure però la habitual lentitud en matèria d’art i cultura fa que no aconsegueixi veure’l.
6. Trasllat per ser tractat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. Aquí pots conèixer més sobre el seu tractament i estudi. Va ser gràcies a la col•laboració de diverses institucions que l’obra, per fi, sigui restaurada i pugui ser exposada.
7. Instal•lació del quadre a l’Auditori de Santa Caterina de Girona a la Seu de la Generalitat (antic edifici de l’hospital de Santa Caterina). El dia 23 de Novembre es va celebrar la inauguració de la instal•lació. En podeu llegir més clicant aquí.
………………………………………………………………………….
Text: Meritxell Gil
* Hi ha dubtes sobre la data d’inici de l’obra però sabem segur que va ser pintada abans del 1865.
……………………………………………………………….
BARNOSELL, Genís. Memòria de la Guerra del Francès (2): El “Gran dia de Girona”. A: Cròniques Contemporànies (Sàpiens) [en xarxa]. [22/10/2010]. Disponible a: http://blogs.sapiens.cat/croniquescontemporanies/2010/10/22/memoria-de-la-guerra-del-frances-2-el-gran-dia-de-girona/
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El quadre “El gran dia de Girona” de Martí Alsina, en la darrera fase de restauració. A Gencat. [Publicat el 2 de febrer de 2010]. Disponible a la web: http://www.gencat.cat/cultura
Diario de Gerona, [1809-09-19, p. 1-4]. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Disponible a: http://www.girona.cat/sgdap
XUNCLÀ, Fèlix. “El gran dia de Girona” i Ramon Martí i Alsina. A: Pedres de Girona [en xarxa]. Disponible a:
http://www.pedresdegirona.com/reportatges/separata_gran_dia.htm
XUNCLÀ, Fèlix. La història: els fets del 19 de setembre de 1809. A: Pedres de Girona [en xarxa]. Disponible a:
http://www.pedresdegirona.com/guerra_frances/diari_girona_19_9_9_a.htm
Podem veure a la pintura, de fons, les torres de la Catedral de Girona (2) i l’Esglèsia de Sant Fèlix (3).
Webs Consultades
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El quadre “El gran dia de Girona” de Martí Alsina, en la darrera fase de restauració. A Gencat. [Publicat el 2 de febrer de 2010]. Disponible a la web: http://www.gencat.cat/cultura
GARCÍA Moreno, Beatriz. El MNAC restaura “El gran día” de Martí Alsina. A Logopress, revista de arte. [Publicat el 20 de Setembre del 2009]. Disponible a la web: http://www.revistadearte.com/2009/09/20/el-mnac-restaura-%E2%80%9Cel-gran-dia%E2%80%9D-de-marti-alsina/
RIBIERA, Carles. L’històric quadre de Martí Alsina sobre els setges anirà a la seu de la Generalitat a Girona. A El Punt [Publicat el 27 de Maig del 2009]. Disponible a la web: http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/42020-lhistoric-quadre-de-marti-alsina-sobre-els-setges-anira-a-la-seu-de-la-generalitat-a-girona.html
Altres referènciesLes imatges han estat extretes de les seguents webs:
Imatge del pintor Ramon Martí Alsina.
Imatge del Museu de Belles Arts de Barcelona.
Imatge de la Guerra Civil, Nens en un carrer de Madrid de Robert Capa a finals de 1936.
Des de l’antiguitat, sobretot des del s. XV durant el Renaixement, es feien inventaris de totes aquelles peces que els grans mecenes compraven però, que passava amb les obres menors o que estaven a l’abast de tothom? Doncs que no hi havia el més mínim control. De fet, a Espanya, fins als anys 70 no es comença a catalogar seriosament el nostre llegat cultural.
Abans es sostreien moltes peces decoratives d’edificis en èpoques en que es feien obres o si aquest era abandonat, cosa que passava més sovint del que ens podem pensar.
Usant una fotografia de les obres del Claustre de la Facultat de Lletres de Girona com exemple, us podeu fer una idea de tot el material que moltes vegades restava a la intempèrie durant mesos mentre se’n modificava un estil, s’engrandia una zona, es reconstruïa quelcom que s’havia enderrocat, etc.
Se sap que a Empúries, l’assentament grec conservat més important del sud d’Europa, durant l’Alta Edat Mitjana (s. III – IX) s’havien cremat escultures de marbre segurament romans per obtenir calç (el marbre cremat es converteix en calç) i així usar-lo per construir cases (com a morter).L’altre dia passejat per Girona vaig poder identificar algunes peces de decoració incrustades en algunes facanes d’edificis que de ben segur formaren part, en un altre temps, d’un altre edifici proper (una església, catedral, palau …).
Aquesta peça pertany a la porta d’edifici actual. Es tracta d’un habitatge privat al Carrer Pedret a Girona. És un fragment d’estil Gòtic, del s. XIV i es tracta de la decoració d’unes columnetes d’on arrencarien les arquivoltes d’una finestra, és a dir, aquesta part:
Finestra Gòtica.
És molt possible que hagués format part de la decoració gòtica de la Catedral de Girona per la proximitat d’aquest edifici. Sabem que al s. XVIII és va fer la renovació de la façana del gòtic a la barroca actual, i segurament en aquell moment una peça es va extraviar. Pensem que per nosaltres ara té un valor artístic evident però en aquell moment era simple runa.
En tenim una altre mostra a la façana de la casa de l’Ardiaca de Girona. Un Ardiaca és un religiós que s’administra una catedral i qui millor per aconseguir les millors peces gòtiques que sobraven de la catedral quan es van fer les obres?
La part de dalt és clarament una finestra gòtica i la de baix seria la part de sota d’una finestra com la primera (o la mateixa per que la pedra és igual). Es veuen els fusts i les bases de les columnes. També és veuen una mica els capitells que ens indiquen que seria una finestra un pel baixa.
Això és una mènsula encara que no se d’on podria haver sortit. Està en un edifici que fa cantonada al Carrer Lledoners. Per l’estil del cap diria que és gòtica però pel tipus de tocat que porta la dona esculpida podria ser d’un gòtic tardà pròxim al segle XV. Podria haver pertangut a un sarcòfag que estaria dins de la Catedral o del claustre, però no ho puc assegurar.
Aquesta és la fotografia d’una mènsula que aguanten el balcó d’un edifici. Segurament, en un moment del passat, la que forma part de l’edifici va ser concebuda per una funció semblant a aquesta: un element de suspensió (ex. Un sarcòfag).
Doncs ja veieu quantes històries poden explicar els nostres edificis. Seguiré passejant i si em trobo més d’aquestes us les intentaré fotografiar i penjar aquí. Seria interessant recopilar-ne més i fer-ne una petita ruta urbana. De moment podeu consultar les seves ubicacions clicant aquí (també podeu imprimir a mode de guia el mapa).
Text i fotografies: Meritxell Gil Calonge.……………………………………………………………………………….
En general les obres passen a ser de domini públic 80 anys després de la mort del seu autor. Per tant, aquest any comptem amb alguns noms destacats que passarien a ser de domini públic.
Entrarien a ser de domini públic les obres dels autors morts el 1937 d’entre el que destacaríem:
Un dels autors que més interès suscitarà és H. P. Lovecraft. Algunes de les seves novel·les als Estats Units ja havien vençut però aquest 2018 definitivament passa a domini públic tota la seva obra.
Retrat de l’autor nord-americà H. P. Lovecraft, presos el juny de 1934 per Lucius B. Truesdell.
Algunes de les seves obres o relats més coneguts són Polaris, The Cats of Ulthar, The call of Cthulhu, The color out of space, At the Mountains of Madness…Més d’un centenar de relats.
Pots consultar la llista de la seva obra aquí.
El creador de Peter Pan, James Matthew Barrie, un dels contes infantils més coneguts de tot el món i que ha rebut nombroses adaptacions al cinema, el teatre i la televisió. A part de Peter Pan, menys coneguts hi ha també My Lady Nicotine: A Study in Smoke i The Little White Bird; Or, Adventures in Kensington Gardens entre altres.
Impressió de carboni sepia de James Matthew Barrie (1860-1937)
Aquí pots consultar tota la seva obra.
Edith Wharton, novel·lista i autora de nombrosos relats. Cal destacar sobretot dos títols: L’edat de la innocència (The Age of Innocence) i La casa de l’alegria (The House of Mirth). Va ser la primera dona a guanyar el Premi Pulitzer el 1921. Avui en dia segueix sent una de les grans figures de la seva època i té una gran fama i reconeixement sobretot als Estats Units.
Edith Wharton, 1915
Aquí pots consultar els títols de la seva obra.
Altres persones menys conegudes són:
Cal recordar però que, en cas d’escriptors, parlaríem només de la obra en la seva llengua original, les traduccions són considerades obres pròpies del seu traductor i es poc probable que aquest hagi mort abans de l’autor que tradueix. Tot i que no impossible. També cal recordar que la reproducció de les obres d’art i patrimoni en general està lligada a d’institució que les protegeix, sigui museu o un altre i que qualsevol imatge d’aquesta obra tindria autoria per si mateixa.
El domini públic fomenta la creativitat i enriqueix la cultura com bé comú. Ara bé el domini públic no eximeix de la responsabilitat de respectar el dret bàsic de reconeixement d’autoria; et dret a ser reconegut com autor o autora de l’obra no es perd mai.
Si vols saber més sobre la llei de domini públic consulta l’Article 5 de Bens i drets de domini públic.
Els codis QR ens van fascinar a tots quan van aparèixer cap a l’any 1994 por la companyia japonesa Denso Wave, subsidiaria de Toyota. Malgrat no vam començar a veure’ls uns anys més tard, semblava una idea fantàstica amb grans possibilitats i, tothom que volgués aparentar estat al dia de les novetats tecnològiques, havia d’incorporar-lo a la seva targeta de visita o lloc ben visible. Ara bé, ara que ja han passat alguns anys, mirant-ho amb distància i ara ja sense córrer el risc de ser acusats d’estar poc al dia, podem dir que el seu ús ha estat més que limitat. No ens enganyem.
El cas és que és difícil aconseguir que les persones estableixin noves rutines, fins i tot si es tracta de tecnologia mòbil. Els codis QR tenen (o tenien) dos petits inconvenients que possiblement han estat el motiu de la seva falta d’ús. Per una banda la necessitat de descarregar un programa específic per la seva lectura i per altra banda, per que en condicions de falta de llum o estampats en suports tèxtils o similars poden no funcionar bé. Això juntament també al fet que el seu ús no l’han fet imprescindible, només complementari.
Ús real dels codis QR ¿Qué ha provocado el fracaso del código QR en España? Claves tras su poco uso
Amb els anys els programes i les garanties de funcionament dels codis QR ha millorat. Qualsevol tecnologia sovint el seu èxit depèn de l’ús que li doni l’usuari i per això voldria recopilar aquí alguns usos o novetats al voltant del codi QR per mirar de donar-li una segona oportunitat.
Aquí 5 idees per renovar el teu interès:
Ús creatiu: Els mateixos codis poden ser formats ja no només per quadradets en branc i negre en una aparent aleatorietat, ara podem tenir-los de colors o, fins i tot, afegir-hi una imatge o logotip. I el millor de tot és que ho podem fer nosaltres mateixos i gra
Joies, roba i altres elements personalitzats: Hem vist codis QR estampats en samarretes, bosses i altres però què et semblen aquestes joies personalitzades?
Encarregue-les o agafa idees aquí https://www.etsy.com/market/qr_code_jewelry
Les teves dades. D’acord, però exactament quines dades? Doncs aquí la llista i algunes idees.
Una URL de la teva web o adreça de xarxes socials.
Un text directament que podria ser el teu currículum resumit o una presentació de fins a 300 caràcters, per exemple. Què tal un poema? T’animes a escanejar aquest?
Què tal un poema? T’animes a escanejar aquest?
Una Vcard, ve a ser una targeta de visita pròpiament dit. És a dir, amb tota aquella informació que contindria.
Un SMS; text i telèfon inclòs.
Localitzacions en mapes per longitud i latitud.
Esdeveniments i cites. Com es veuria?
Un codi QR per les invitacions de la teva boda? Perquè no?
Correus electrònics amb missatge inclòs.
Missatges encriptats ocults o visibles que poden contenir una clau wifi. Com es veuria?
Vendes i campanyes publicitàries: Pagaments, localitzacions, botigues on-line, etiquetada de productes… I algunes campanyes de màrqueting directe.
Pren nota perquè aquestes campanyes potser d’una manera més modesta també les puguis fer tu pel teu negoci o per promocionar-te.
Per educació:
Per complementar les classes amb apunts i documents. Podem fer això amb webs on trobar més informació, vídeos de YouTube, so…
Votacions a Classe usant el mateix sistema de Plickers com a targetes que s’aixequen en l’aire amb la opció triada.
Organització d’activitats a l’aire lliure a través dels codis QR. Es poden crear gimcanes educatives o itineraris per exercici físic.
Com a mètode de contacte per a les famílies: Els codis QR, a més d’adreces web, també permeten emmagatzemar informació de contacte. El professor pot utilitzar aquesta possibilitat dels QR per donar-los aquestes dades a les famílies, de forma ràpida i directa.
Pots generar els teus propis codis QR gratuïtament en webs com aquestes:
Quick Mark
http://www.quickmark.com.tw/En/qrcode-datamatrix-generator/?qrLink
QR Droid http://qrdroid.com/generate/
Hi ha dues plataformes en què pots crear un codi QR: els generadors de codis QR i els gestors de codis QR. El primer et permet crear codis QR estàtics mentre que amb el segon pots generar codi QR dinàmics. Això vol dir que pots canviar el contingut d’un codi QR tantes vegades com vulguis.
Has de tenir en compte que un dels avantatges dels codis QR és que tenen una gran capacitat de corregir errors i així recuperar igualment les seves dades.
Val a dir que tot i que tenen una capacitat màxima d’emmagatzematge d’informació, aquesta cada vegada és més gran. Molt més que qualsevol codi de barres.
Programes de lectura de codis QR
Quantes vegades he sentit aquesta frase “acabo de muntar un negoci, em fas un logo?” I voldria dir-li algunes coses que caldria considerar abans de posar-nos a treballar. Per això he volgut agrupar-les en aquest post i espero que, si estàs buscant algú que et “faci un logo” pel teu nou negoci o activitat, et siguin d’utilitat alhora de fer un encàrrec i, a més a més, possiblement t’ajudi a estalviar uns diners sense renunciar a un treball totalment professional.
Anem per pams, primer de tot cal preguntar-te a tu mateix què és el que vols realment? Potser et sobta aquesta pregunta tenint en compte que ja hem parlat de “fer un logo”, però és que habitualment el concepte “logotip” s’utilitza erròniament i potser el que tu vols no és exactament un logotip. Les grans empreses tenen una imatge corporativa on s’incorporen un seguit d’elements, entre ells i el més visible seria el que popularment anomenem “logotip” però realment es tracta d’un conjunt d’elements :
El logotip (compost de paraules), isotip (d’imatges) i l’isologotip (combina tipografia i imatge). El logotip ha de ser comprensible pel públic i atractiu per als potencials clients. Per això, en el moment del disseny, haurà de considerar tant a la seva clientela com a la competència, i el missatge o idea que vol transmetre.
Així doncs és molt possible que el que tu vulguis és un isologotip o, si amb el text en fas prou, llavors sí, pots demanar un logotip.
Una imatge corporativa completa, amb el seu llibre d’estil, acostuma a tenir un cost força elevat, ja que la seva elaboració conceptual no és gens fàcil. Cal tenir en compte molts paràmetres i el procés pot durar força setmanes, ja que la part creativa que hi ha darrere és molt gran. Hi participen des de dissenyadors gràfics fins a psicòlegs, perquè et facis una idea. Un altre dia ja en parlarem.
Moltes empreses, amb el temps i a mesura que creixen, renoven la seva imatge. De manera que no pateixis si creus que podries quedar-te curt si encarregues només una part d’aquests elements. Realment no necessites gastar-te una xifra de tres zeros elaborant un llibre d’estil de 100 pàgines amb les indicacions de com usar la teva identitat, si tu el que vols és muntar una petita botiga, negoci o oferir els teus serveis a escala local o per internet amb un abast, de moment, força modest.
Si encara vols pactar una millor tarifa, pren nota del que el publicista o dissenyador gràfic comptabilitza en el seu pressupost i que et podries arribar a estalviar. Els terrors del professional que t’atén, i que encareix el preu final, són dos: les proposes obertes sense referències i els canvis que puguis demanar a darrera hora.
Posem el cas que decideixes convidar a sopar per 4 amics teus i els preguntes què els ve més de gust. Ells saben que ets un bon cuiner o cuinera i et contesten “tu mateix, sorprèn-nos”. Davant la confiança que et donen, t’esforces a fer el millor sopar amb les millors receptes que coneixes. Tot té un aspecte exquisit, n’estàs molt satisfet i convençut que agradarà, però un cop els plats a taula descobreixes que dos dels teus amics són intolerants a alguns dels ingredients, un altre no menja carn i el quart resulta que li sembla tot molt bé però no li convenç la presentació i hi troba a faltar alguna cosa. Quin desastre…
Està clar que no és el mateix uns amics que tu convides a fer un mos, d’uns clients que et paguen per una feina. Però aquest símil que et plantejo és perquè et facis una idea de les hores que et podries haver estalviat si els teus amics t’haguessin orientat en els seus gustos des d’un començament. I si, en el cas de l’amic que hi troba a faltar quelcom, si haguessis pactat un número d’ingredients alternatius a veure si, entre tots dos, trobeu allò que fa falta. Doncs aquestes hores són les que, ben gustosament el publicista o dissenyador, et pot rebaixar si, des d’un primer moment, participes activament en el disseny de la imatge corporativa que vulguis.
Mira de pactar un preu facilitant-li tu un petit esbós o algunes mostres orientatives de com t’agradaria que fos el resultat final.
I per últim, i no menys important, cal dir-te que tot i ho tinguis molt clar, deixa’t assessorar. A vegades veiem coses que ens fascinen que han fet a altres empreses i volem quelcom semblant, però pensa que sovint hi ha qüestions ja siguin tècniques, com de percepció que potser a tu et poden passar per alt i que el professional coneix molt bé. Permet que el professional tingui la darrera paraula.
Aquí tens alguns consells per fer el teu esbós pràctic per pactar un millor preu:
Sobre els colors busca sempre la simplicitat i deixa’t assessorar sobre aquells colors que puguin ser estridents, o si cal que ho siguin, que s’adiguin entre ells. Pensa que hi ha colors que no s’imprimeixen bé o que poden crear un efecte òptic no desitjat en pantalla. Cal que tinguis present també que les ombres i els efectes de degradat cal usar-los amb mesura.
No usis fotografies. Si l’ús d’una imatge fotogràfica és imprescindible, deixa’t aconsellar pel dissenyador sobre com vectoritzar-la o retocar-la de manera que es vegi de la millor manera en qualsevol mida i format. Hi ha moltes maneres de fer-ho.
Vectorial és millor que mapa de bits. Què vol dir això? Doncs que no demanis, ni deixis que et facin un imagotip o logotip amb Photoshop (o programa de treball amb mapa de bits). Demana un professional que estigui acostumat a treballar amb Illustrator (o qualsevol altre programa que treballi amb agilitat eines vectorials). Una imatge vectorial pot ampliar-se o reduir-se a qualsevol mida sense perdre qualitat i pesa molt poc. Més informació en aquest post.
A veure, cal aclarir que Photoshop també treballa vectorial, però et comento això perquè et pot servir com a pista per saber si la persona que et farà la feina és algú que sap el que està fent. Cal que ho tinguis en compte davant aquelles ofertes d’amics o familiars a fer-te la feina.
Potser si no estàs avesat a qüestions gràfiques, això et costi una mica entendre però aquí et plantejo un altre cas pràctic per entendre la importància de demanar una feina vectoritzada. Suposem que muntes una botiga on vens te de cultiu ecològic i pastes artesanals. Suposem que et dius BioTe i el teu isotip és una fulla de te. Suposem que t’han fet en mapa de bits un isologotip amb unes mides perfectes per un flyer en paper, que vols distribuir.
Així es veurà amb les mides aproximades a mig full de paper.
Ara bé, suposem que també vols encarregar un vinil pel vidre de la teva botiga perquè alhora serveixi per fer-te conèixer a tots aquells que passin pel carrer. El vidre fa 2 metres d’ample.
Així es veurà una imatge en mapa de bits un cop l’engrandeixis.
No es veu bé, oi? Doncs aquesta mateixa feina feta vectorialment no es veuria borrós; es veuria perfectament, ja que no té pèrdua de qualitat.
Una darrera recomanació és que paguis una mica més i demana els originals. Normalment el dissenyador no està obligat a entregar els formats nets (*ai) però sí que et pot sortir a compte pagar una mica més perquè te’ls ofereixi. Si en un futur vols renovar la teva imatge, et pot ser de gran utilitat.
Ara ja tens tot el necessari per anar a encarregar la teva imatge corporativa. Recorda que sempre pots optar per una feina més completa i exhaustiva amb un equip de professionals en una empresa de publicitat, però si el que vols és només un simple “logo”, ja saps que pots demanar i com demanar-lo.
Des de MeriGilDesign oferim una tarifa a mida amb el PACK EMPENDRE (altres tarifes aquí). Consulta’n el preu i les seves modalitats segons les teves necessitats. També ens pots fer arribar la teva proposta, si vols quelcom diferent. Posa’t en contacte des de la web www.merigil.com
Pot ser un WC una obra d’art? Feu les vostres apostes ara i gaudiu de les millors llets intel·lectuals en aquest còmic que sota el títol Doblegorra Vs. La Calba explora en 11 roundns (11 còmics), ben carregats d’humor i de mala llet, alguns dels tòpics i prejudicis que han sorgit al voltant de l’art més avantguardista. Ah, i és gratuït!
Clica la imatge llegir online.
Des de fa ja alguns anys, amb els avenços en els programes digitals que ha estat, juntament amb les xarxes socials, un dels majors canvis que s’han produït en matèria de noves professions, ha aparegut un seguit d’eines de disseny i edició en 2D i 3D per arqueologia. Si abans, els arqueòlegs que volien representar una reconstrucció tant per hipòtesis en els seus treballs, com per facilitar la comprensió en la difusió als visitants i públic general, només podia recórrer a un il·lustrador que, amb tècniques tradicionals de pintura, realitzés l’encàrrec avui dia poden realitzar-lo ells mateixos. Això feia que sovint calia recórrer a professionals de belles arts, sense coneixements profunds en el camp de l’arqueologia i la història. L’arqueòleg o historiador doncs només es valia de la comunicació amb l’artista a través dels esbossos que pogués aportar, fotografies i indicacions per tal d’aconseguir una peça final el màxim de rigorosa.
Amb la fotografia i els programes d’edició en 2D, com el Photoshop, Gimp o altres, aquesta tendència ha començat a canviar, ja que, cada vegada més són els mateixos arqueòlegs o experts que s’aventuren a aprendre a fer anar aquests programes amb agilitat. Els programes 2D juntament amb l’alliberació de programari com s’ha fet amb Blender ha aparegut una nova manera de fer arqueologia que partint dels jaciments passa a fer-se des d’una oficina amb un ordinador. És el que anomenem arqueologia virtual.
L’origen de Blender l’hem d’anar a buscar el 1988 lligat a l’estudi d’animació NeoGeo, co-fundat per Ton Roosendaal, del que va ser el director artístic i responsable de desenvolupament de programari. A partir de 1995, Roosendaal va decidir renovar l’aplicació de disseny 3D reescrivint totalment l’existent, i es va adonar que el resultat podria ser usat per artistes fora de l’estudi NeoGeo.
Va el 1998 quan Ton va crear l’empresa NaN (Not a Number) per al desenvolupament i la distribució gratuïta de Blender, una suite de creació 3D gratuïta, compacta i multiplataforma. Això introduïa un concepte revolucionari en el mercat: les eines de creació tridimensional eren extremadament cares, mentre que estava previst que Blender es finançaria mitjançant la venda de productes i serveis accessoris. No va acabar de funcionar, no generava prou beneficis però la comunitat no va deixar morir el projecte i avui dia, i a l’espera que després de l’estiu surti una nova versió, el projecte està més viu que mai gràcies a donatiu i col·laboracions amb empreses en actiu que desenvolupen i actualitzen el programa.
No es pot dir que sigui un programa fàcil d’utilitzar, ja que requereixen hores i hores per arribar a dominar-lo. Però és possible que qualsevol persona, amb l’enorme quantitat d’ajudes i suport que la mateixa comunitat de Blender, aprengui a fer-lo anar i n’obtingui uns resultats sorprenents. És aquí on trobem arqueòlegs i historiadors que s’han endinsat en l’ús d’eines que, fins aquell moment, no formaven part del seu dia a dia.
Per tal de diferenciar l’arqueologia de l’art o del disseny, la pròpia comunitat de professionals del sector i les universitats, han vist la necessitat de fixar unes pautes per un bon i sobretot rigorós ús de la tecnologia. És per això que a Espanya, basant-se en l’anomenada Carta de Londres per la visualització assistida per ordinador del patrimoni cultural on es busca un consens internacional (http://www.londoncharter.org), han estat treballant en un esborrany que s’ha anomenat Els principis de Sevilla, principis internacionals de l’arqueologia virtual amb una voluntat de donar llum a algunes ombres o mancances que es detecten a la Carta de Londres. Es pot consultar l’esborrany aquí http://www.antrophistoria.com/2017/04/la-arqueologia-virtual-y-los-principios.html
Resumidament cal destacar la definició d’Arqueologia Virtual com aquella disciplina científica que té per objecte la investigació i el desenvolupament de formes d’aplicació de la visualització assistida per ordinador a la gestió integral del patrimoni arqueològic.
Per això es fixen uns principis bàsics que són, resumidament:
Vídeo de la reconstrucció virtual de l’església de Sant Agustí de La Laguna (Tenerife): https://www.youtube.com/watch?v=QEM_ZV3vLPU
Per veure algunes mostres podeu consultar a https://sketchfab.com/juancarloslaiglesia
Per més informació podeu consultar el blog Patrimonio y tecnología https://parpatrimonioytecnologia.wordpress.com/
La cultura tradicional es remunta a l’antiguitat en l’àmbit rural i té un vincle important amb el ritu; sigui la religió oficial o basat amb superstició. El seu treball, al contrari de l’alta cultura i la cultura popular, és un treball col·lectiu, no professional i anònim.
L’alta cultura es desenvolupa principalment com a contraposició a la cultura tradicional. En essència és una sofisticació elitista de la cultura dels pobles. S’origina durant el renaixement europeu amb la individualització del productor cultural. Té relació amb un fenomen que fins aquell moment no es donava en el món de l’art i és la reivindicació de l’artista per ser reconegut. A l’edat mitjana pocs noms conservem, ja que l’artista sovint tenia una consciència de si mateix com a artesà, i estava lligat a un taller que poques vegades en transcendia massa informació. El sorgiment d’aquesta voluntat de l’artista, o quasi atreviment, per deixar constància del seu nom, marca o petjada del seu taller per, sobretot motius econòmics, fa que els productors culturals de l’època comencin també a fer una tria. El nom de l’artista comença a ser més valorat per sobre altres artistes i que les peces tinguin un valor superior al material amb el qual està feta l’obra. A partir d’aquest moment, la firma de l’artista és un afegit i un signe claríssim de distinció, intel·lectualitat i bon gust respecta els altres mecenes i per tant alguns artistes seran molt cotitzats.
Rafael. L’Escola d’Atenes, 1509. El Vaticà
Al llarg d’aquests segles i fins a la primera meitat del s. XX, amb la segona guerra mundial, que es forja un patrimoni cultural que se separa del patrimoni anterior centrat amb un caràcter absolutament euro-centrista, amb les arrels en el món clàssic, i que es presentarà, amb aquesta voluntat elitista, com a “alta cultura”.
L’accés a aquest art, ja fos en la seva basant musical, teatral, pictòrica o fins i tot arquitectònica, exigia una iniciació específica a la qual no totes les capes de la població podien accedir. Serà a les escoles i sobretot a les universitats i altres centres on s’impartien coneixements, que es difondran les seves bases. La música, la pintura i el teatre es consumirà en locals especialitzats.
La cultura popular va lligada a la vida a les ciutats i neix amb el concepte de societat civil i amb les ciutats modernes. No és fruit d’un treball col·lectiu sinó de professionals (o aspiats a professionals). No és anònim, i el seu motiu principal és l’entreteniment. La cultura popular és filla del desenvolupament de la premsa, la tipografia, els avanços de l’acústica i dels instruments musicals i el seu contingut s’origina a partir d’una reivindicació revolucionària; que l’alta cultura pugui ésser per les capes mitjanes (en aquell moment lligat al ressorgiment de la nova burgesia) de la societat. Volen gaudir dels mateixos divertiments que estan reservats a la noblesa o la monarquia. No trenca, doncs, amb l’alta cultura, ja que el que fa és buscar nous continguts artístics i estètics lligats, en contingut, al naixement dels partits socialistes que citen l’obrer, el miner, el miserable de les ciutats al centre d’interès del nou art.
Industria, de Agapit Vallmitjana i Barbany (1884).
No deixa d’existir una alta cultura que se segueix desenvolupant al voltant de l’estat, però al voltant del nou aparell de la cultura popular creix i s’amplia a totes les capes de la població lligades al món de la bohèmia, els teatres populars, els diaris, les sales d’exhibició populars i fins a la prostitució. També s’incorpora a aquest nou desenvolupament artístic la dona, que es veia exclosa de l’alta cultura (amb l’accés a l’escola, sobretot les de secundària i les universitats, vetat). La dona comença a consumir amb fins recreatius novel·les, exposicions d’art, revistes de moda i altres activitats.
Els xocs entre realitats socials que es produeixen a finals del s. XIX reclamen una nova organització política, econòmica i cultural: La Proletariat Culturel durant la revolució russa reivindica la socialització de l’alta cultura per tal que s’obri al món de la producció industrial i a la producció seriada per tal que arribi a tothom. Veien aquest èxit, autors com Brecht, que pretenia educar a les masses a través de l’espectacle, i el nazisme les va mobilitzar per aquests mitjans. Adorno i també Horkheimer són els primers a parlar d’indústria cultural i identifiquen ja aquesta nova cultura no un comportament que parteix de més masses, sinó que són preses pels totalitarismes que fomenten un sistema productiu capitalista. Les reivindicacions socials es dilueixen i passa a ser un monstre generador d’alienació social.
Adorno, Horkheimer i el propi Benjamin alerten d’aquesta dependència o alienació social en benefici al sistema capitalista afavorit per grans grups econòmics i estats imperialistes. És, una vegada més, el control de les vies de comunicació o exhibició, d’aquestes mostres de cultura, el que marca un filtre i que exclou a la població, fins i tot al mateix artista o ens creatiu, de la indústria.
No podem negar la vinculació entre l’art popular i política, ja que des de la revolució russa es van aconseguir modificar ideologies. No és d’estranyar que els estats democràtics o no s’adonin del seu poder i en vulguin controlar els continguts ideològics actualment. A partir de la segona guerra mundial l’aparell culte comença a competir amb aquesta indústria cultural: el cine, la fotografia, la radio i la televisió que produeixen per les grans masses. El cinema i la fotografia, fins i tot, desenvolupen una estètica pròpia. La música, primer amb les “big bands” de jazz, ja des dels anys 30 i sobretot 40, i després amb els grans concerts de rock, mouen tota una generació de joves que, als anys 60, es mouen al voltant del rebuig a la guerra del Vietnam.
Woodstock ’69
Internet podria ser el darrer mitjà no dominat completament per aquests grups econòmics i estats imperialistes, però ens hem de preguntar fins quan això serà així. Ja fa temps que els acords entre països veten l’accés lliure de dades dins o fora els nostres països, la legislació corre en contra qualsevol expressió que atempti contra l’ordre establert, i els filtres dels grans buscadors o plataformes de xarxes socials juguen a fomentar uns o altres continguts.
krei24 